Com moltes altres feines, la de mestre també ha canviat al llarg del anys, i en els més recents ho ha fet de manera accelerada. Qualsevol mirada retrospectiva a la professió ens permet observar que els canvis han estat qualitativament significatius. D’una banda, ho han estat en la dimensió institucional: el currículum, la pedagogia, l’avaluació, l’organització interna de les escoles, l’accés a la informació o les condicions laborals dels professionals de l’educació són alguns exemples d’aquests canvis.
Malgrat que les interpretacions sobre la direcció d’aquests canvis són diverses, difícilment es pot negar que el vessant més tècnic i professional dels ensenyants ha experimentat millores. És més fàcil accedir a la informació i al coneixement, ha augmentat la flexibilitat d’allò que s’ensenya, han millorat substancialment les condicions de treball o s’han experimentat noves maneres d’organitzar l’escola que han trencat amb la rigidesa inoperant per atendre un alumnat cada cop més divers. És evident que en aquests canvis hi ha inevitablement components d’incertesa i necessitat d’adaptació. Una major autonomia i flexibilitat per a la tasca docent van acompanyades de processos de ràpida obsolescència del coneixement, i obliguen a desplegar habilitats de selecció del que es pot treballar a l’aula i com fer-ho.
D’altra banda, però, els canvis han estat igualment importants en el vessant més expressiu de l’educació. I aquest és el terreny on la professió sembla entrar més en “crisi”. La pèrdua de respecte a l’autoritat docent, la desmotivació i la manca d’esforç, la incompetència de les famílies per a educar els hàbits, les relacions gairebé clientelars que despleguen els pares dels alumnes amb l’escola o la diferència de “nivells culturals” a l’aula, l’excessiva sobreprotecció dels pares, són expressions comunes en les reunions de claustre o en les tertúlies de cafè.
La incertesa en aquest àmbit és gran i genera sovint preocupació i desànim. Davant d’això, hi ha qui opta per la “dimissió de facto”, i sobreviu com pot a la feina. Però hi ha també un professorat que no s’hi resigna i que no “ho fica tot al mateix sac”, que no dóna per descomptat que els eslògans actuals sobre els usuaris de l’escola són sempre certs i que lluita i cerca com reconstruir la seva professió amb la convicció que, si la societat canvia, l’escola també ho ha de fer i també ho han de fer els mestres.
Cal tenir molt present que la incertesa no és exclusiva del professorat, també és present en els nois i noies que van a escola i en moltes famílies que veuen com el model de socialització que van rebre quan eren petits potser no és vàlid ara per als seus fills.
Només des de la insistència en la reconstrucció professional d’un mateix és possible vèncer la incertesa. Per això s’ha d’insistir que cal exercir de mestre, amb responsabilitat, i no dimitir.
Xavier Bonal
Adjunt per a la defensa dels drets de la infància
Síndic de Greuges de Catalunya