Barcelona compta amb 2.850 hectàrees d’espais verds públics catalogats en 14 tipologies diferents. D’aquesta superfície, unes 600 hectàrees estan ocupades per parcs i jardins: espais de natura i llocs de recés, de trobada, de lleure, que alleugen la ciutat del ciment i de les preses. Rere cadascun d’aquests indrets hi ha la història d’una munió de persones que a partir de l’art i la ciència l’han dissenyat , han treballat la terra, han escollit les plantes més adients, han tingut cura d’elles, les han vist créixer; personatges sovint anònims, responsables però de que puguem gaudir d’aquests espais que en una gran ciutat són tan agraïts com necessaris.
Una escola amb història
Als peus de la muntanya de Montjuic , hi trobem l’escola de jardineria Rubió i Tudurí, nom de l’arquitecte urbanista i escriptor que, entre moltes altres obres, col·laborà amb Forestier en la realització del parc de Montjuic i introduí les tendències de Le Corbussier a Catalunya. Acabats els seus estudis, Nicolau Maria Rubió i Tudurí (Maó 1891- Barcelona 1981) va treballar com a professor d’arquitectura de jardins a l’Escola Superior dels Bells Oficis – situada a l’edifici de l’Escola Industrial i de la que va ser primer director el pedagog Alexandre Galí –. Posteriorment, el 1917, va ser nomenat director dels jardins públics de Barcelona. El 1933, essent cap de Servei de Parcs i Jardins, per iniciativa seva i “per tal d’assegurar la formació d’un estol de bons obrers jardiners que sigui una ferma garantia de la bona conservació dels jardins de la nostra ciutat” , l’Ajuntament de Barcelona acordà la creació d’una escola Municipal d’Aprenents jardiners . Rubió i Tudurí fou el primer director de l’escola de la qual n’eren professors personatges com Miquel Aldrufeu, Gabriel Sistachs i Josep Rovira.
Del cabasset a la corbata
L’any 2008, l’Institut Rubió i Tudurí celebrà el seu 75è aniversari. L’escola va ser el primer centre formatiu de jardineria d’Espanya -actualment l’únic de la ciutat de Barcelona- i amb el temps s’ha convertit en un punt de referència no tan sols arreu de l’estat espanyol, sinó que els seus ensenyaments han estat reconeguts també per la majoria de centres de Formació Hortícola i Jardinera d’Europa.
En l’acte de cloenda d’aquest 75è aniversari, celebrat el passat 18 de novembre, l’actual director del centre, Jordi Cartañà, va iniciar el seu discurs tot reconeixent que “… aquest acte ha estat possible gràcies a tres alumnes i mestres jardiners, que no puc deixar de citar: en Josep Cerdà, en Julià Silvestre i en Xavier Valls, que gràcies a la seva insistència i tossuderia van aconseguir mobilitzar-nos”.
Ens trobem amb en Jordi, el director, i amb en Josep, en Julià i en Xavier, aquests ex-alumnes, mestres jardiners, ja veterans, tossuts i il·lusionats amb la reivindicació de la història, del present i del futur de l’escola, la seva escola. Volem parlar d’aquests actes commemoratius, de la seva implicació en l’organització i de la particularitat d’aquesta vella institució que aconsegueix aglutinar en un comú sentiment de pertinença tothom que ha passat per ella.
De fet ells tres (en realitat haurien de ser quatre, però Flora Miserachs no ha pogut assistir a la reunió) representen un col·lectiu nombrós d’antics alumnes d’aquesta escola que durant 75 anys ha anat formant nois i noies en l’art de la jardineria.
Des de la seva creació fins entrats els anys 90, a l’escola els estudis no estaven regulats pel ministeri, sinó que s’autoregulaven des del mateix centre amb un alt nivell d’exigència. “ Jo soc de la promoció del 58-62. Tan sols érem cinc; ara l’escola té més de 200 alumnes. Tot ha canviat molt, llavors entravem als 14 anys i els estudis duraven quatre anys, ara en duren dos” ens explica en Josep. Quan recorden els seus temps d’estudis, tots ells coincideixen en afirmar la bona preparació que van rebre i destaquen especialment el gran paper que molts dels professors van tenir en la seva formació .
Entre d’ells, punt de referència obligat en la història de l’escola, sobresurt la figura d’en Joan Pañella: “ varem tenir uns mestres entranyables i guardem un excel·lent record de tots ells, en especial d’en Joan Pañella. Ell també havia estudiat aquí a l’escola, volia ser un bon jardiner, i desprès, com a cap d’estudis, ens animava constantment per què nosaltres també ho fóssim. Sempre ens deia que ser jardiner era molt més que utilitzar el cabasset i l’escombra, que el jardiner havia de ser un bon professional i que havia d’estar preparat per, quan convingués, posar-se la corbata”. Ens comenta en Julià que, seguint els consells del mestre Pañella (no us quedeu tan sols amb els ensenyaments de l’escola; sortiu fora, seguiu aprenent i sempre seguiu aprenent), acabats els estudis se’n va anar a França, a Versalles, per seguir ampliant coneixements. Desprès de fer el servei militar va a marxar a treballar a Granada i posteriorment s’establí com a autònom i tornà per crear la seva pròpia empresa.
És també el cas d’en Xavier, que va anar als Estats Units (on va veure per primer cop hivernacles amb aire condicionat), i també el de la Flora, que actualment regenta un negoci de floristeria i que va ser la primera noia que va estudiar jardineria a l’escola. Caldria afegir que Flora Miserachs, a part d’haver de demanar autorització a l’ajuntament per poder-s’hi inscriure, va haver de superar nombrosos obstacles i traves a més de tenir la mirada posada de la direcció a sobre i demostrar constantment la seva vàlua. En Josep, fill d’un encarregat de Parcs i Jardins, va continuar pel camí del pare, i passà també a formar part d’aquesta empresa municipal. Aquest és un dels grans valors de l’escola: els seus alumnes aconsegueixen fer-se un lloc en el món laboral, molts d’ells com a empresaris, gràcies a la seva excel·lent preparació.
Al servei de l’escola
L’any 1984, l’institut Rubió i Tudurí celebrà el seu cinquantè aniversari. La cloenda va ser espectacular, amb un sopar celebrat al Palauet Albeniz. Ara, en arribar als 75 anys d’història, s’havien programat un seguit d’actes, però en opinió d’aquests antics alumnes, faltava quelcom rellevant que donés a la celebració la solemnitat que es mereixia : “ tot estava molt bé, les xerrades… però faltava la gran trobada, i quan ens varem adonar d’aquesta mancança ens varem implicar. L’escola s’ho mereixia: la serva llarga trajectòria, tota la gent que l’ha fet possible… “. Il·lusionats, tots tres ens expliquen la que va ser una gran iniciativa :” Ens varem tirar al mar sense conèixer la seva veritable dimensió. Però n’eren tantes les ganes de fer alguna cosa que valgués la pena per aquesta escola que ens ha format que varem decidir arribar fins al final. No teníem cap dubte que es tractava d’un mostra de lleialtat obligada”.
Amb aquest convenciment s’iniciaren els preparatius per organitzar el sopar de cloenda dels actes commemoratius del 75 é aniversari. L’institut hi col·laborà, però l’empenta, el gruix de la feina l’entomaren aquesta comissió d’antics alumnes: “ ens varem reunir amb alguns dels companys que havien organitzat el sopar del cinquantè aniversari, varem aconseguir espònsors… No volíem, en absolut, superar l’anterior sopar. Volíem que tot anés bé, que la convocatòria arribés a tothom… Varem convidar el sector… I ens en varem sortir. Passàvem de les 300 persones. Va ser tot un èxit” .
En aquest sopar , el director del centre, Jordi Cartañà, finalitzà el seu discurs tot dient que” l’escola som tots: els alumnes i professors actuals, els antics alumnes i antics professors, les empreses que acullen els nostres alumnes….I per poder retrobar-nos més sovint tots plegats creiem fermament que s’ha de fer renéixer l’Associació d’Antics Alumnes”.
La llavor d’aquesta iniciativa ha caigut doncs en bona terra. L’institut, que des de 2003 ha ampliat la seva oferta educativa amb un nou cicle formatiu de Gestió de Recursos Naturals i Paisatgístics, a més del Cicle de jardineria, té previst, d’aquí a uns anys, disposar d’un edifici més gran amb capacitat suficient per acollir tants projectes i tantes il·lusions com les que tenen els actuals responsables i usuaris del centre, i com les que segueixen tenint els que ho van ser abans que ells.
Una història que segueix
Al jardí d’aclimatació, entre l’estadi olímpic i les piscines Picornell, hi ha una arbre conegut com la sòfora dot (Styphonolobium japonicum), nom comú amb que Joan Pañella batejà l’any 1947 aquesta espècie vegetal, en honor al gran jardiner català Simó Dot. També a la muntanya de Montjuic hi trobem el jardí temàtic Costa i Llobera, dissenyat per acollir una notable col·lecció de plantes suculentes. Joan Pañella (1916-1992), l’entranyable mestre jardiner, gran coneixedor de les cactàcies, té en aquest jardí un monòlit de Txell Durant dedicat a la seva memòria. També, en algun racó d’aquest jardí, hi veurem probablement algun exemplar de Opuntia panellana, nom amb el que el botànic alemany Curt Backeberg classificà una espècie de cactus en honor a Joan Pañella.
Detalls d’una història que té com a eix vertebrador l’escola de jardineria Rubió i Tudurí. Una història que impregna molts indrets enjardinats de la ciutat. La història d’un centre que vol seguir endavant, creixent, millorant, sempre fidel al seu passat i a tota la gent que l’ha fet possible.
Margarida Llorens
Joan Simó