L’any 1964 va estudiar dibuix i modelat a l‘Escola Llotja. Quatre anys més tard finalitzava els seus estudis de peritatge químic. Cursos de sociologia, de semiòtica i creativitat… L’any 1973 va entrar a L’Escola Massana com a professor de matemàtiques, de disseny industrial i d’interiors. Trenta-set anys més tard segueix exercint com a docent a la mateixa escola, on ha ocupat càrrecs com el de coordinador de cursos i projectes, sotsdirector, cap d’estudis, de programes, coordinador cultural de l’escola i director del centre des de l’any 2000 fins al 2007. 
L’any 1975, dos anys després d’ingressar a la Massana, va presentar el projecte de final de carrera, que el convertia en enginyer industrial elèctric. Sense deixar d’exercir com a docent, l’any 1988 va obrir el seu propi estudi de disseny i el 1998, de la ma de Cèsar Coll, va començar a col·laborar amb l’IMEB, treballant en el programa d’ensenyaments artístics. Tot plegat, que no és ni tot ni poc, amanit amb una constant participació en activitats diverses, producte d’una vital curiositat i ganes d’aprendre, d’implicar-se, i sobretot de transmetre, de comunicar i com ell mateix diu, practicant la seva gran passió: l’ensenyament.
Entrevistar una persona sempre suposa viure una nova experiència, especialment quan no se la coneix personalment. En primer lloc s’ha de preparar l’entrevista, buscar informació sobre la persona a qui s’ha d’entrevistar. A partir d’aquí, cal confeccionar un esquema amb les qüestions que se li volen plantejar segons l’objectiu final. Un cop feta l’entrevista, cal realitzar la transcripció i finalment la redacció tenint present aquest objectiu, que no és altre que reflectir de la millor manera possible l’aspecte que prèviament hem fixat com el més interessant del personatge . Amb Xema Vidal, pèrit químic, enginyer industrial, artista dissenyador, docent, gestor, etc., això no és una empresa senzilla: “tinc un recorregut bastant eclèctic, reconec que tinc molts i molt diversos interessos” , ens comenta tot just comencem a parlar.
De fet, el primer que vàreu estudiar va ser dibuix i modelat, i després varen venir el peritatge i l’enginyeria. Hem d’entendre doncs que l’impuls inicial era l’artístic.
L’impuls inicial i el resultat final. El meu pare i el meu avi eren artesans del vidre. Tenien un taller de gravat a l’àcid i de vitralls, per tant el meu interès per l’art em ve de petit. Però a mi m’atreia també la formació tècnica, tecnològica, i no renego en absolut de la formació que he rebut en aquest sentit: de fet m’ha ajudat molt a saber projectar, a complementar la meva formació artística.
En tot cas però, abans d’entrar a la Massana vau començar a treballar en l’industria química…
Vaig descobrir la química a quart de batxillerat. Per mi va ser meravellós, un món nou, fascinant. I certament, dels 16 als 23 anys vaig treballar en el laboratori d’una empresa química. És possible que en aquells moments, aquest allunyament del món de l’art fos fruit del desig adolescent de trencar amb l’influencia del pare, però en aquest procés vaig descobrir que, en grec, les paraules art i tècnica tenen la mateixa arrel, que l’origen semàntic d’ambdós conceptes és el mateix. En definitiva doncs, havent escollit la tècnica no havia fet res més que enfocar des d’un altre angle la meva vocació per l’art.
En tot cas però, és curiós, si no estrany, veure un perit químic, un enginyer industrial implicat com esteu en el món de l’art, del disseny…
Sí, ho pot ser i no ho hauria de ser. En realitat l’enginyer hauria de ser i considerar-se a si mateix un dissenyador. El que succeeix és que la seva formació acadèmica és fonamentalment tecnològica, amb poca pràctica, i per tant amb poca tècnica, com a molt econòmica i organitzativa, però no projectual. A la Massana, com a professors hi ha dos enginyers i deu o quinze arquitectes. Sovint quan em trobo amb companys enginyers em pregunten què hi faig, a la Massana, i jo els hi responc: i què hi feu vosaltres a l’empresa, que no dissenyeu ?
I aquesta vocació per la docència?
M’interessa l’art, el disseny, la ciència, la tècnica…però el que m’interessa més és l’ensenyament. Aquest interès és el resultat d’un procés, en realitat no és una vocació inicial.
Com es va iniciar aquest procés ?
Vaig entrar a treballar a la Massana com a professor de matemàtiques de la mà de Santiago Pey, l’home que va fundar les seccions de disseny de l’Escola i que va ser pioner del disseny al nostre país, encara que malauradament se’l té bastant oblidat. Ell volia que hi hagués un enginyer per cobrir la part tècnica dels estudis. Ens vàrem entendre des del primer moment i he tingut l’honor d’haver estat amic seu fins que va morir, el 2001. La primera experiència en aquest meu procés com a docent va ser aquesta: professor de matemàtiques.
Fet i fet us heu passat mitja vida treballant de docent i com a gestor a la Massana. En tot aquest temps l’escola deu haver canviat força… Com va afectar la implantació de la LOGSE, l’any 1997, quan vostè era cap d’estudis de l’Escola i tres anys abans que assumís la direcció del centre ?
Fins l’any 1997 hi havia un únic pla d’estudis, el graduat en arts aplicades i oficis artístics. Aquesta era una titulació de l’any 1963. La Massana llavors no era una escola oficial . Els nostres alumnes havien d’anar a examinar-se de revàlida a l’escola Llotja. Hi ha anècdotes curioses d’aquesta època de dictadura, com la doble comptabilitat que portàvem, i que també portaven altres escoles: fèiem trampes, per dir-ho d’alguna manera. Fèiem classe de tecnologia industrial , per exemple, i com que aquesta assignatura no formava part del programa, les notes que posàvem als alumnes es referien a l’assignatura de Formación del Espíritu Nacional , que sí que era obligatòria segons la llei.
Anècdotes a banda, la LOGSE ens va permetre d’anar dissenyant l’oferta educativa de l’Escola, que actualment es concreta en el Graduat Universitari en Arts i Disseny (títol de la Universitat Autònoma de Barcelona), els cicles formatius de grau superior d’art i disseny, el batxillerat artístic i els cursos de formació contínua no reglada. Des de l‘any 1997 fins ara, la Massana ha crescut espectacularment tant en l’aspecte qualitatiu com quantitatiu: de 300 alumnes i un únic i caducat pla d’estudis hem passat a 1500 alumnes i una proposta diversificada i amb caràcter propi.
Com es reflecteix aquest caràcter en el batxillerat que s’imparteix a la Massana?
Jo estic molt satisfet del batxillerat que es fa a la Massana, i de fet vam ser pioners en la manera de plantejar-lo, adaptant-lo al model de la Bauhaus i superant un enfocament acadèmic clàssic. Les assignatures de tècniques d’expressió, de volum, d’iniciació al disseny i d’imatge les vàrem unificar : vàrem crear el que anomenen taller de batxillerat. El resultat és altament positiu i l’alumnat que tenim és excel·lent, molt vocacional; tenen molt clar el que busquen.
En l’any 1991 vàreu participar en la redacció del llibre “Barcelona; la plàstica i el món educatiu”. Des de llavors fins ara, com veieu l’evolució del tractament de les arts plàstiques a nivell escolar ?
Segueix havent-hi una mancança; no hi ha especialistes en plàstica de la mateixa manera que hi ha especialistes en música, per exemple. Sí que és cert que en aquest temps, en general ha millorat considerablement la sensibilització respecte de les arts plàstiques. També en el món de l’educació, però no és suficient. Encara està massa estesa la idea que al batxillerat artístic, que a més a més es fa només a determinats instituts, s’hi apunta canalla rareta. Cal considerar també que les sortides que tenen els estudis artístics són molt més concretes i menys ramificades, fins al punt que a una carrera d’art s’hi pot accedir des d’altres batxillerats, i des del batxillerat artístic no es pot accedir a arquitectura, per exemple. Tot plegat té el seu pes i en tot cas, la formació artística a les escoles, malgrat que ha millorat , segueix essent la germana pobre.
Heu participat en taules rodones sobre temes com Art, Educació i solidaritat, o Joves, Solidaritat i Conflicte. Com enteneu la relació entre art i solidaritat?
Dit d’una manera molt senzilla, l’art és una manera d’entendre el món i per tant ha de ser solidari. Perquè si no és així, quina mena d’art ens interessa? Quina mena de món ens interessa? Ens interessa un món que sigui solidari. Ens interessa un món que afavoreixi la felicitat i la integració de les persones. Ens interessa un món en el qual les coses es belluguin per sentiments positius, per amor. No ens interessa un món on la competència sigui el motor. Ens interessa un món en què cooperar amb el del costat sigui el nostre objectiu.
Aquest compromís de l’artista és vers ell mateix o és amb la societat ?
En primer lloc és un compromís amb ell mateix, perquè l’honestedat no la pots explicar si no la vius íntimament. I al mateix temps és un compromís amb la societat. Jo sempre he admirat el professional que es capaç de no acceptar una feina o un projecte, per ben pagat que estigui, per no estar d’acord ideològicament amb els qui li fan la proposta. Penso que aquesta manera d’actuar afavoreix que el món sigui millor.
Hi ha una idea prou estesa que relaciona l’art amb una proposta constantment renovada d’obligat trencament amb formes anteriors. Aquesta interpretació, quina opinió us mereix?
Realment l’originalitat és un concepte que s’associa íntimament a l’art. Ja des d’antigament, una de les diferències més evidents entre el gremis artesans i els artistes és que, mentre el mestre artesà repeteix un model estructural, un model conceptual ja existent, introduint variacions, però petites, l’artista està obligat a ser original. Aquesta originalitat però, ha de tenir una formalització que la faci bonica, harmònica. No ha de ser una originalitat per si mateixa. Ha de ser una originalitat que aporti alguna cosa al seu context. En aquest sentit sí que el trencament, l’originalitat, és un element important, però crec que per mi no és el mes important. Per mi el que és fonamental és el contingut. I ser creatiu no implica forçosament ser original. Per què una obra sigui autènticament creativa ha de tenir un resultat que realment s’integri, que sigui reconegut en el context on s’inscriu, que realment serveixi per allò que s’ha creat. Sinó és una tonteria, no és una obra creativa, és quelcom frívol, inútil.
Aquest concepte d’utilitat l’entenc perfectament en el camp del disseny però em costa més d’entendre en altres camps: el de la pintura, o la música per exemple …
És exactament el mateix. El que ha de transmetre qualsevol obra d’art és una vibració, un sentiment en la persona que la viu, que la sent… I serà útil si provoca aquesta vibració, aquest sentiment, que no necessariament ha de ser agradós. L’artista pot estar intentant provocar que ens adonem d’una situació injusta o cruel, per exemple, i el resultat de la seva obra probablement no serà bonic, no ens farà sentir feliços. Pot succeir el contrari: que l’artista estigui enamorat, sigui feliç i ens vulgui transmetre aquest sentiments, i llavors la seva obra ens transmetrà aquestes sensacions, aquest plaer per la vida, aquesta estimació per l’entorn, i nosaltres al percebre-ho ens asserenarem, respirarem profundament. Aquest és el concepte d’utilitat de l’art, de qualsevol forma d’art.
En el disseny però, aquesta utilitat probablement no l’associem tant a aquesta transmissió de sentiments…
Jo crec que l’objecte creat, dissenyat, ha de complir set valors: l’ús, la tecnologia, el llenguatge social, el llenguatge personal, la valoració artística, la valoració ètica, i la valoració econòmica. D’acord que en determinats objectes uns valors tindran més importància que els altres. En el disseny d’un tornavís, per exemple, l’aspecte de l`ús, de la funcionalitat, serà prioritari, però d’una manera o altra la seva forma haurà de ser harmoniosa, els seus colors agradables, etc. El dissenyador contemplarà els altres aspectes amb més o menys força, però sense descuidar-ne cap. Hi ha altres objectes que en si mateixos mai podran ser considerats una obra d’art. Una metralladora, posem per cas: pot ser d’una eficàcia extraordinària, tecnològicament perfecta, econòmicament correcta, però el seu valor ètic no tan sols és nul sinó que és nefast.
I com podríem valorar èticament, per exemple, el disseny d’una cadira ?
Una cadira està ben dissenyada si es còmoda d’acord amb l’ús que se li vulgui donar: no pot ser-ho fins al punt de provocar somnolència si el que volem és treballar, per exemple. Una cadira estarà ben dissenyada si estèticament respon als criteris de l’època; si en la seva creació s’utilitza una tecnologia apropiada, actual, econòmica, i uns materials respectuosos amb el medi ambient… Tots aquests aspectes, entre d’altres, ens permetran valorar si el disseny d’aquesta cadira és més o menys bo. I segons el meu punt de vista, aquesta cadira ha de respondre també a una valoració ètica: és a dir, hem de valorar també a què respon, de quina manera respon aquesta cadira com un objecte que incorporem nou al món. Perquè en el fons, el dissenyador, l’artista, són gent que detecten conflictes en el seu entorn i que responen a aquests conflictes amb l’alteració física d’aquest entorn. Això es pot fer de moltes maneres diferents, amb algunes hi estarem d’acord i amb altres no tant.
L’àmbit geogràfic de difusió d’aquest butlletí és la ciutat de Barcelona. En molts moments, Barcelona ha estat considerada pionera en el camp del disseny. Ho segueix essent?
Penso que no, que hem perdut el lloc. Durant massa temps hi ha hagut una política errònia respecte al disseny. El fet que fins fa relativament pocs anys no hi hagi hagut estudis de llicenciatura i doctorat en disseny ha tingut les seves conseqüències. Per altra banda, hi ha hagut també un cert desprestigi o mala interpretació del disseny com a art. Jo he sentit dir a algun polític d’aquí, per atacar un partit de l’oposició, que aquest partit estava fent una política de disseny. A Etore Sottsass, un dels més grans dissenyadors italians, li van preguntar als anys 90 si Barcelona podria desbancar Milà com a ciutat de referència en el disseny, i ell va dir que si no ho feia era perquè no volia, ja que tenia totes les condicions per fer-ho. Ara potser és massa tard, la industria ja s’ha deslocalitzat . Però jo confio en tornar a guanyar terreny. Hi ha gent jove que val molt i puja forta.
Qualsevol cosa és dissenyada, be o malament. No hi ha res que sorgeixi espontàniament. Tot és dissenyat, ens comenta. El disseny doncs d’aquesta entrevista no ha estat senzill. En Xema Vidal és, com ell mateix diu, un home bastant eclèctic i amb molts i molt diversos interessos. I com succeeix en totes les entrevistes, i en aquest a ocasió de forma més contundent – hem omplert 19 fulls en la transcripció de la conversa- hem hagut de sintetitzar, de resumir i fins i tot de suprimir algunes preguntes i respostes. En tot cas hem intentat que el resultat s’ajusti a l’objectiu final, que no era altre que reflectir el millor possible l’aspecte que ens havíem fixat prèviament com a més interessant del personatge. En aquest cas era un objectiu complicat, perquè en Xema Vidal té moltes facetes, molts camps d’interès, d’ implicació, i especialment una gran vitalitat, que unida a la seva innata curiositat i capacitat de reflexió i d’interpretació de tot el que l’envolta, fan d’ell, un personatge complex, fascinant –per sort-, difícil de resumir i impossible d’etiquetar.
Consell de redacció