En aquest número de Fer Escola a Barcelona reproduïm un extens resum de converses mantingudes amb deu directors i directores de centres escolars de la ciutat. En aquestes entrevistes hi ha moltes coincidències pel que fa a opinions i criteris referents a les condicions necessàries per dur a terme la tasca de direcció i poder assumir el lideratge en aquesta funció.
Una d’aquestes condicions que, d’una manera o altra, es repeteix en la majoria de les converses és considerar la il·lusió, la vocació i la idea de servei com a requisits indispensables per assumir el lideratge en la direcció d’un centre, i com a mestre, dins l’aula.
Aquests dies en què donava voltes a com podia enfocar aquesta col·laboració en el bloc han coincidit amb la publicació de nombrosos articles i reportatges dedicats a Juan Antonio Samaranch en ocasió de la seva mort.
En alguns d’aquests escrits publicats es lloa la seva «vocació de servei», en aquest cas centrada en el tema de l’esport. En un d’aquests articles fins i tot es parla de la seva capacitat de «dedicació i servei al país i a la ciutat de Barcelona».
I aquesta coincidència ens ha portat a la reflexió següent: parlem del mateix quan ens referim a la vocació de servei de personatges com J. A. Samaranch i a la vocació de servei dels directors, de les directores, de les persones que exerceixen el magisteri, etc.?
Sovint les paraules, els conceptes, pel seu ús –i pel seu mal ús– poden perdre part del seu significat . No és el cas del vocable vocació, que s’entén com la inclinació que sent una persona per un cert estil de vida, per un estat, per una professió, etc. Però quan a aquesta paraula hi afegim el complement de servei les possibilitats d’interpretació es poden diversificar, tant com diverses poden ser les maneres d’interpretar el concepte de servei.
I aquí s’imposa obrir un altre interrogant: al servei de qui, al servei de què? Hi ha polítics, directius, empresaris que, per dir-ho d’una forma contundent, actuen, treballen fonamentalment al servei d’ells mateixos, dels seu propi ego, del seus propis interessos. És cert que actuant segons aquests objectius se’n poden derivar èxits, guanys o si més no fets de transcendència col·lectiva. Però considerar la consecució d’aquests possibles guanys col·lectius com a causa directa d’un esperit o d’una vocació de servei és del tot inexacte. Si més no és injust. Injust, especialment, per a totes aquelles persones que sí que actuen i treballen amb vocació d’ajudar, de col·laborar, de poder contribuir al progrés col·lectiu. Unes persones que no persegueixen el reconeixement públic, ni la recompensa material, sinó que el seu procedir neix de la convicció que val la pena esforçar-se per col·laborar en la millora de les relacions amb la gent de l’entorn, per humanitzar aquestes relacions, i que dediquen energia a progressar, personalment i col·lectivament, com a persones… Gent que, amb generositat, està al servei d’un projecte al voltant del qual s’aglutina altra gent. Perquè aquestes actituds s’encomanen i amb la primera empenta, el projecte pren cos i esdevé un projecte compartit; un projecte, per altra banda, que no té cap cost humà més enllà del que cadascú amb la seva contribució de treball i entusiasme hi vulgui aportar. No succeeix així en les empreses impulsades a partir d’objectius particulars i interessats pels quals el preu que es paga sovint és molt alt quant a gent cremada i desil·lusionada que es va quedant pel camí.
Definitivament creiem que la suposada vocació de servei de personatges com J. A. Samaranch, per exemple, no té res a veure amb la dels directors, directores i mestres. I nosaltres seguirem dedicant aquesta secció del bloc a recollir experiències, opinions, propostes que reflecteixin l’esperit de servei que ens interessa i que ens motiva: aquell que mou persones, sovint anònimes, per vocació, per convenciment, a treballar fort per ajudar, per contribuir, per col·laborar perquè el món que ens envolta, dia a dia, sigui una mica millor.
Joan Simó