Quan jo anava a l’escola i la mestra sortia de l’aula, designava un dels meus condeixebles perquè sortís a la pissarra a vigilar. La seva missió era apuntar en una llista els que parlàvem o ens aixecàvem de la cadira.
Aquest encàrrec acostumava a recaure en una nena rossa, galtaplena i espavilada que s’agafava sempre la feina amb moltes ganes. Es posava tota enravenada, amb les mans al darrere i, quan veia algú que es movia, disparava el braç, el senyalava amb el dit i li deia: «fulano, que t’apunto».
Van passar els anys i la meva condeixebla va anar progressant en els estudis, va fer el batxillerat, va estudiar a la universitat i es va fer professora. Ara és una líder sindical. Es mira les actuacions de l’administració educativa amb les mans al darrere i, si veu alguna cosa que no li agrada, dispara el dit. Que es proposa una carrera docent que no vagi només per antiguitat, ho apunta a la pissarra. Que s’instaura una sisena hora, ho apunta a la pissarra. Que es vol racionalitzar els batxillerats, ho apunta a la pissarra. Em recorda tant la infància…
Jordi Font-Agustí