Un any més la convocatòria del Premi Professor Jordi Sabater Pi, organitzat per la càtedra «El cervell social» de la UAB, amb la col·laboració del Consorci d’Educació de Barcelona i del Parc Zoològic de Barcelona, ha propiciat un seguit d’activitats a l’entorn dels primats.
A les bases del Premi se’ns recorda que «el premi tindrà com a objectiu la creació de dibuixos naturalistes d’observació de primats fets per alumnat de secundària i batxillerat que vulgui seguir el treball del professor Sabater Pi». Així doncs, amb una bona colla d’alumnes d’uns quants centres interessats en el projecte anem cap al zoo de Barcelona per dur a terme un seguit de sessions d’observació i dibuix al natural de tot tipus de micos.
En iniciar les sessions són freqüents comentaris com:
- No puc!
- Jo no en sé, de dibuixar!
- Aquest mico es mou massa!
- Se n’ha anat!
- Ho deixo estar!
Cal deixar clar que dibuixar un primat al natural és un repte reservat només als més valents. Davant la possibilitat de no estar a l’altura amb el resultat final, sovint hi ha qui prefereix l’opció de no obtenir-ne cap, de resultat. Nosaltres però, hem de superar aquest primer escull ja que esperem obtenir una bona col·lecció de dibuixos per presentar-los al Premi.
Així doncs, el primer objectiu que assolim en aquestes sessions és el de vèncer la por al full en blanc. Cal convèncer-nos que, de dibuixar, tots en sabem. De petits tots dibuixàvem. Uns ho fèiem molt bé i altres no tant, però tots ens en sortíem. El que passa és que hi hem perdut la pràctica. Això és el que passa. De fet, dibuixar és com cantar o ballar. Poc o molt, si ens hi posem, a tots ens sortirà alguna cosa. A més, no s’ha de tenir vergonya de res. Dibuixar és un acte íntim, gens escandalós. Si no ens surt bé, ho esborrem tot i tornem a començar. Som-hi doncs, ja no tenim por.
Carregats de valor, anem cap a la zona dels ximpanzés. Avui fa fred i busquen el sol per escalfar-se. Millor. Així no es mouran gaire. Primer de tot cal observar els possibles models i decidir quin dibuixarem. Aquell de dalt el tronc? No. Massa complicat per començar. El que juga amb la branqueta? No, no para quiet. El que està assegut i recolzat a la paret? Sí, aquest. Som-hi. Una ratlla que ens marqui la línia de l’espatlla, una mica de textura de pèl… una altra ratlla pel braç dret. Sí. Amb uns altres pèls que li pengen del colze… i ara li posem unes arrugues als dits. Sí. Un dit, ara l’altre i ara… Oh! S’ha mogut. Se’n va! I ara què fem?
Ens adonem que per fer apunts al natural d’animals cal ser ràpid. I que ser ràpid no vol dir obtenir un mal resultat. Al contrari: la velocitat ens permet poder acabar més l’esbós. I a més ens obliga a sintetitzar el que hem observat en poques línies. En termes literaris, és com si després de la lectura i la interpretació en féssim un resum! Així doncs deixem-nos de pèls i detalls i anem a captar una postura, una part de l’animal, el cap, una mà… Sí. Ara sí que hi arribem a temps…
En contra del que moltes vegades fem, avui no es tracta d’obtenir un dibuix molt acabat, amb colors, ombres, matisos, perspectiva, decorat… No. Avui hem de fer molts dibuixos i no pretendre acabar-ne cap! Bé, sí que s’acaben, però no quan nosaltres volem sinó quan al model li ve de gust canviar de postura! De fet, els micos fan el que volen. Són a casa seva. Això que en un primer moment ens empipa, a la llarga, és el que ens permet fer molts apunts en una mateixa sessió. Només cal assumir-ho d’entrada i treure’n partit.
I anem canviant de micos: ximpanzés, goril·les, drils, mangabeis grisos, mandrils, orangutans… Com més petits, més bellugadissos. Els goril·les sí que es deixen dibuixar… El segon esbós ens queda millor que el primer i el tercer, millor que el segon. Els traços ara són més decidits. Cada cop semblen més micos, aquests micos. Els primers ens sortien massa… massa humans! Ara ja fem els ulls més arrodonits, els morros més allargassats… En aquest darrer apunt fins i tot hem aconseguit captar la tendresa de l’abraçada d’una mare amb la seva cria…
El professor Jordi Sabater Pi ens recordava sovint les virtuts del dibuix al natural amb la frase «per dibuixar cal observar amb atenció; si observes, coneixes; si coneixes, estimes, i per tant protegeixes». Després d’aquestes sessions d’apunts al zoo, de ben segur que molts dels que hi hem participat hem iniciat aquest procés de què ens parlava el savi professor.
Amb els primats, a més, tenim l’estranya sensació que conèixer-los ens ajuda a conèixer-nos una mica més a nosaltres mateixos.
Oriol Garcia Quera