Alguns dels nens i les nenes que he vist aquest matí caminant cap a l’escola són segurament els nous alumnes de les classes de pàrvuls. Alenteixo el pas mentre els observo. Comença el curs. Quin guirigall a la vorera! Tots barrejats, grans i petits, mares i pares, fins i tot alguna àvia donant instruccions a un ganàpia d’uns deu anys: «Menja’t primer l’entrepà i després et prens el suc, d’acord?».
Els petits tenen tres anys i no saben que inicien un llarg viatge. Tenen encara no menys de quinze anys d’escola. Quantes coses per aprendre, quantes emocions per sentir, quants moments per riure i també per avorrir-se!
Què deuen voler aquests petits que s’esperen que obrin la porta de la desconeguda escola nova? Si els ho preguntéssim no ho sabrien dir, però no ens costa imaginar-ho. Volen que els estimin, com ens passa a tots. Aquest xavalet que ara em mira, segur que espera sentir-se acollit, trobar el somriure comprensiu de la mestra quan aixequi els ulls, després d’haver-se tacat la bata amb pintura; o sentir la maneta confortablement agafada per la manota dreta d’un mestre després d’haver-se perdut al passadís del pis de dalt, sense saber què fer, quan complia l’encàrrec d’anar a demanar la grapadora blava al despatx.
M’afanyo una mica i gairebé ja no sento el xivarri de l’entrada de l’escola. Em permeto un instant de nostàlgia. Un altre setembre. Un altre curs. Uns altres pàrvuls. Com seran d’aquí a quinze anys? Els haurem ensenyat a estimar, a ser acollidors, a somriure comprensivament davant els errors involuntaris dels altres, a ser capaços de donar seguretat i confiança als qui se senten perduts? I de sobte, la meva imatge reflectida en un aparador dient-me: «Vinga, espavila, nano, que arribaràs tard».