Fa anys que la Caterina i la Glòria treballen al mateix seminari del mateix institut de Barcelona. Totes dues tenen cabells blancs sota els banys de color i de postres mengen làctics que els ajuden a mantenir la calç arrapada als ossos. Ambdues han estat exposades a les mateixes inclemències meteorològiques: avaluacions globals diagnòstiques, concursos de càtedres tipus escalafó militar, plans estratègics, retallades de sou, arrancada de cavall i parada de burro amb l’1×1. Les seves cares, però, sembla que diguin que han viscut climes diferents. A la Caterina se la veu sempre relaxada, tant si ha caigut la xarxa i ha d’explicar la lliçó amb guix i pissarra, com si plega una hora més tard perquè una alumna li ha anat a consultar el seu petit drama adolescent, com si es carrega a l’esquena un grup d’ESO per anar a fer treball de camp, com si s’està fins a les tantes corregint els treballs que fa fer als alumnes cada quinze dies. A la Glòria se la veu sempre irritada, tant quan es queixa perquè té una hora buida al mig de l’horari, com quan diu que no pot fer classe perquè el projector no va, com quan diu que a ella ningú la pot obligar a anar d’excursió amb l’alumnat, com quan ha de corregir l’únic examen que fa per avaluació. A final de mes, però, totes dues cobren igual per obra i gràcia de sindicats corporativistes i administracions porugues. Passaran els anys i, quan la Caterina es creui pel carrer amb els seus exalumnes, l’aturaran amb un somriure a la cara i li recordaran alguna anècdota o li explicaran amb orgull com han progressat a la vida. A la Glòria, ningú li dirà ni ase ni bèstia.
