Aquest curs passat he tornat a ocupar-me d’un dels grups de primer curs a la Facultat de Ciències Polítiques i de Sociologia de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB). Feia anys que no ho feia.
Acostumava a fer classes a tercer o quart curs, i també a postgraus i doctorats. Vaig demanar de tornar a fer Introducció a la ciència política, a primer, ja que volia tenir l’experiència de trobar-hi alumnes de 17 o 18 anys, completament «digitals». Venia de fer un any sabàtic, el primer en trenta-sis anys de docència ininterrompuda.
Un any que vaig aprofitar, entre altres coses, per treballar el tema d’Internet i política, que m’intrigava notablement. I, en tornar a les classes, vaig pensar que res millor que tenir al davant alumnes de la generació Google. Els primers dies tot van ser sorpreses. Cap dels meus referents, trucs i maneres de fer semblava que encaixava en aquells setanta personatges que tenia al davant. Vaig preguntar quants d’ells llegien diaris. Unes vint persones van aixecar la mà. Però quan vaig aclarir que em referia a diaris de pagament, només dos van romandre amb la mà alçada. En canvi, el 80 % tenien telèfon amb connexió a Internet. Alguns portaven el Notebook a classe, aparentment per prendre millors notes. No sé per què, vaig esmentar el nom de Lady Di i les cares d’estranyesa em van fer pensar que no sabien qui era. Un dels alumnes més informats em va recordar que aquella senyora havia mort feia ja catorze anys. Ja que començàvem una classe d’introducció a la política, vaig preguntar quin era el record més directament polític que tenien. Una vintena d’alumnes em van explicar que recordaven que quan tenien 9 o 10 anys havien anat a una manifestació amb els seus pares contra una guerra que passava a l’Iraq o algun lloc així.
Al llarg d’aquests mesos he anat provant diversos formats de classe. D’algunes, n’he quedat content. Recordo la que vaig preparar sobre el concepte de «dictadura», en què vaig omplir la pissarra de termes connectats o sinònims. Van treballar en grups per intentar veure’n les diferències, i ho vam comentar. Després (la classe dura dues hores) vaig passar fragments de films com Cabaret (l’escena del noi que canta en un dinar al camp), Una giornata particolare (quan Sophia Loren i Marcello Mastroianni es queden sols en un gran edifici perquè tothom ha anat a veure Mussolini) i Raza (el film escrit per Franco, que queda a anys llum de la qualitat dels altres dos). Volia que entenguessin que el feixisme va ser un moviment de masses i no únicament una dictadura. Però molts altres dies la combinació d’imatges i explicacions ha rodat menys bé. I, en canvi, el guix i la pissarra sembla que donen seguretat a tothom. I he d’anar pensant. Feia anys que no em preparava tant les classes.
Estic content, ja que tot plegat m’obliga a repensar moltes coses. I no tan sols la manera de fer classe. Internet ens porta a un altre món. No el podem reduir a un instrument nou que ens serveix per fer allò que fèiem d’una altra manera. N’hauré de continuar aprenent.