David Barrufet ens revela el secret de tants triomfs

DSC_0012webEn un bar, relaxats i contents, la Marta i en Joan prenen un cafè amb en David Barrufet. Tenen moltes ganes de conèixer en David. És un mite del món de l’esport i tenen curiositat per saber com és personalment.

El consideren un exemple de constància i un model a seguir, no tant per les fites esportives aconseguides, perquè a la vida pots arribar a ser un esportista d’elit o no, com per les fites personals. L’esforç i la constància han donat a en David el seu fruit. En aquest sentit podem dir que es va formar com a esportista d’elit i advocat alhora.

És clar que els valors apresos a la família i a través de l’esport han fet d’en Barrufet la persona que és avui dia.

J. i M. Vas estudiar al Col·legi Sagrada Família? Era públic o privat? En tens un bon record?

D. B. És concertat i religiós. Hi vaig estar molt bé, estic encantat de l’educació que em van donar i m’emporto un molt bon record de l’etapa del col·legi.

J. i M. Vas començar a jugar quan tenies 8 anys?
D. B. Sí, en una activitat extraescolar.

J. i M. I quan tenies 14 anys vas fitxar pel Barça…

D. B. Sí, però vaig continuar jugant al col·legi, ho vaig compaginar gairebé dos anys: dissabte al matí jugava al col·legi i a la tarda al Barça. A 18 anys vaig entrar al primer equip, a 19 a la selecció espanyola, i vaig jugar fins que a 40 anys em vaig retirar.

DSC_0014web
D. B. No he deixat mai d’estudiar, és molt important per a l’educació de la persona. Formar-se és fonamental, així m’ho van inculcar els meus pares. A 18 anys vaig començar la carrera de dret, un cop acabat el COU. És cert que després, amb els viatges, va ser més complicat. Vaig acabar la carrera en nou o deu anys, però en aquell moment no em corria pressa. Quan estàs jugant no ho pots combinar amb res més. Ara la cosa ha canviat, hi ha tutors; a la meva època no. Parlaves amb els professors i la majoria et deien que o estudiaves o jugaves, però que totes dues coses no podien ser. Com que no em corria pressa, doncs m’esperava a l’any següent.

J. i M. Aquest home és un monstre, ho ha guanyat tot. [Rialles.] Et diré una cosa que no t’agrada que et diguin: que ets un mite. Tu dius que ets un treballador, però potser has d’acceptar que has estat un model.
D. B. Potser en la meva manera de veure la vida: passar-m’ho bé sense fer mal a ningú. Jo no sóc envejós, gaudeixo del que faig, jugant a handbol, exercint d’advocat, i no comprenc que per passar-ho bé hagi de perjudicar un altre. Es pot dir que he jugat a handbol sent amic i tenint molts amics, i me’n sento orgullós. Pot ser això un model? Tots els esportistes són un model, crec jo.

J. i M. Has estat capità del Barça i de la selecció. Vull dir que ets més que un esportista.

D. B. Tot personatge públic és un model. Ets conscient que el teu comportament el veu molta gent, sobretot els nens, i no pots fer moltes coses. Ja no surt de mi fer-les, però quan veig esportistes que fan coses que no són normals, doncs penso que ho poden fer deu nens, i ostres, és un exemple molt dolent. He intentat que no tan sols jo sigui conscient d’això, sinó tot el meu equip, i fins i tot que els tècnics es comportessin d’una manera exemplar, i crec que ho hem aconseguit.

J. i M. Hi ha un tema d’actitud. Tu, que ho has guanyat tot, de vegades veus alguns esportistes a qui els puja el triomf al cap. Com ho fas per tenir aquest punt fred, dir que ets un treballador i no agafar la borratxera dels títols?
Tenim la sort de fer l’esport que fèiem de petits, dedicar-nos-hi durant molts anys, guanyar títols i conèixer països; però tot i això, som persones normals. Tens els teus amics, la teva família… En l’esport avui ets a dalt i demà allà baix, has de saber ser al mig per no agafar supèrbia ni depressions, i continuar sent qui eres.

J. i M. Si no, després la caiguda és forta
D. B. Jo continuo sent com quan jugava; ha canviat la feina que faig i els horaris, però continuo sent com abans. Sí que hi ha gent que s’emborratxa, però no només en l’esport, sinó en altres facetes de la vida. Va una miqueta amb la personalitat de cadascú.

J. i M. Tu que tens fills, creus que a l’escola es porta bé el tema de l’esport?
D. B. Hi falta una miqueta, encara està una mica abandonat. Es parla de la sisena hora i d’assignatures molt estranyes, i ens oblidem de l’educació física. Crec que s’hi hauria de donar més força i incentivar les activitats extraescolars, que són una peça clau per als nens i que els serviran molt a la vida, més que no pas estudiar, per exemple, alguna cosa que després la faran servir només un cop i mai més.

J. i M. A més, tothom acaba fent futbol o bàsquet, i més els nens que les nenes. Tu que has viatjat, has observat un greuge comparatiu amb Europa pel que fa al tractament de l’esport a l’escola?
D. B. A països com Iugoslàvia tenen l’esport molt inculcat a l’escola, i ens preguntem per què en surten tants esportistes. Doncs és perquè la formació acadèmica i l’esportiva estan molt vinculades. És una cosa que hauríem d’aprendre d’ells. En canvi, quan són més grans són massa competitius, i això ho haurien de canviar ells. A poc a poc hem d’anar donant més importància a l’esport dins l’escola i la vida normal. Hauria de ser obligatori que els nens fins a una edat fessin esport, qualsevol esport.

J. i M. Quins valors de l’esport destacaries?

D. B. L’esport col·lectiu t’ensenya a compartir, a ser extravertit, a gaudir dels triomfs, a millorar i superar les derrotes, són coses que es donen a la vida normal. L’esport individual és més de superació, autosuficiència, saber superar les coses tot sol. Tot això són valors que serveixen ara i demà, com els valors de la salut. A la nostra època tenim el problema del sedentarisme i l’obesitat infantil, i hauria de ser obligatori que tots els nens fessin una mica d’esport, i després, qui vulgui continuar, que continuï, i qui no, no. Ara que hi ha retallades, crec que, igual que la sanitat, l’esport no les hauria de patir, ja que ens aporta moltes coses.

J. i M. En aquest sentit, una branca que no es toca prou és l’atletisme, en què tenen cabuda nens alts, baixos, etc.
D. B. Els nens haurien de fer de tot, multiesport real. Cal provar-ho tot. L’error quan es parla d’esport de nens és parlar d’esport professional. L’esport és educació; en canvi, hi ha nens que fan futbol perquè els pares volen que siguin un Messi. Han de fer esport per passar-ho bé amb els amics, relacionar-se amb altres escoles, etc. Som els adults els qui inculquem als nens l’esport d’una manera incorrecta. Hi ha molts pares que durant la setmana són molt assenyats, van al camp de futbol i es transformen, són una altra persona.

J. i M. Estàs implicat en un programa que defensa el joc net. Què ens en pots dir?

D. B. És un decàleg que defensa el joc net. Intentem inculcar que el dopatge és una de les xacres de l’esport. És qüestió de salut. Un triomf no té el mateix gust si l’aconsegueixes per tu mateix. Cal anar eradicant això, sobretot dels esports d’elit.

J. i M. Defenses que cal aprofitar la imatge pública per adoptar una postura de compromís social.
D. B. És fonamental. Sempre que em truquen per aquestes qüestions hi col·laboro: obrir escoles a l’Amèrica del Sud, etc. També col·laboro amb un parell d’ONG contra el càncer. Has d’aprofitar la teva imatge per ajudar altra gent.

barrufetporterJ. i M. És una cosa freqüent en el teu món?
D. B. Sí, crec que sí. Potser no tens gaire temps, però fas acció solidària en allò que pots. El proper acte en el qual col·laboraré és el primer torneig d’handbol entre presons. Considero que has de tornar tot allò què t’ha aportat l’esport de la manera que puguis. Som uns privilegiats perquè fem allò que ens agrada. Ens hem disciplinat molt, hem perdut coses de la vida. Jo, per exemple, quan era petit no vaig anar a cap viatge de fi de curs ni a cap festa, però paga la pena. És una vida molt maca i no la canviaria per res. Tens la imatge per ajudar altra gent, i així ho faig.

J. i M. En el marc dels valors del treball, l’esforç i la disciplina, i pel que fa a la idea que la societat d’avui és molt laxa, ha aparegut una tendència que vol tornar a l’autoritat. Quina visió en tens des de la perspectiva de l’esport?
D. B. Qualsevol esportista sense esforç i disciplina no arriba enlloc, i no em refereixo només a jugar al primer equip, sinó també a segona i tercera divisió. Cal establir un límit, això és cert, arribar a un 10 o a un 5, segons el teu límit. L’esport et dóna l’esforç i la disciplina que també inconscientment apliques a la vida. Si he de fer unes coses, les faig, i si no, veig que no ho estic fent bé. Això al final no suposa cap esforç, perquè és la teva obligació. Crec que l’esforç està sobrevalorat, senzillament et surt. Et surt perquè t’han educat així. Si volies millorar havies d’esforçar-te cada dia, ser disciplinat. La societat ha perdut una mica la disciplina. Abans arribaves a casa i deies que el professor t’havia castigat, i era culpa teva; ara no. La meva dona és professora i ho veu cada dia: alguna cosa ha canviat, i ha canviat a dolent.

J. i M. Avui dia els nens no toleren el desengany ni la decepció, en dos dies es cansen si no guanyen…
D. B. A principi de curs cal deixar que els nens escullin un esport, i dir-los que el que triïn al principi l’han de fer fins al final, se’ls ha de demanar compromís. També amb els deures i a l’hora d’estudiar, els nens proven de deixar-ho si no els agrada. Cal veure l’autoritat com a disciplina i educació.

J. i M. Es tracta de veure l’autoritat com a educació i no com a severitat, oi?

D. B. Jo no crec en la severitat. Cal arribar a un acord amb les coses, mai no he obligat a fer res ningú. Parlant ens podem entendre, i més amb els nens. Ells no ho entenen. El fet de castigar per castigar i la severitat són contraproduents.

J. i M. Últimament en el món de l’educació preocupa el treball en equip dels docents i es dóna molta importància al lideratge. Tu que has estat capità d’equip, com descriuries un líder?

D. B. Un líder és la persona que fa que els altres se sentin importants, sense ser ell qui aparegui. Moltes vegades ens equivoquem i pensem que el capità és qui porta tot el pes a l’esquena. Això potser passa al camp, però principalment és la persona que fa que els altres se sentin molt importants en la seva feina i que tots se sentin iguals. Si tenim una persona que aconsegueix això, tenim l’èxit assegurat. Aquests és el líder real, perquè quan els altres tenen problemes també el van a buscar a ell; no és el qui persegueix, sinó el que és buscat.

J. i M. El docent ha de ser un líder en aquest sentit?

D. B. Sí, exacte. Cadascú té una funció, i tots perseguim el mateix; tots som bons i tots compartim el mateix, un mateix objectiu, i el líder és al darrere. El líder no és qui vol destacar, està més amagat.

J. i M. Aquest és un dels secrets de tants triomfs.

D. B. Sí, i hem fet pinya. En algunes èpoques més que en altres, sobretot dins el camp. Fora no sempre hem estat amics, però ens respectàvem, i dins el camp tots anàvem a l’una. Tots teníem clar que sense un no podíem guanyar.