Il·lusió és la paraula que descriu l’expressió d’en Carlos. És estudiant del Màster de Formació del Professorat d’Educació Secundària Obligatòria i Batxillerat, Formació Professional i Ensenyament d’Idiomes, de la Universitat Politècnica de Catalunya. El curs l’habilitarà per a l’exercici de la professió docent en centres públics i privats. Ens parla de la seva experiència durant el curs i de les pràctiques que actualment fa a l’Institut Torras i Bages de l’Hospitalet de Llobregat.
És una persona propera i molt agradable. Té una manera de parlar pausada que convida a allargar la conversa hores i hores. Vol explicar moltes coses, i les seves respostes són didàctiques i enriquidores. Aquí en teniu algunes.
Raquel Zamora. Perquè vas decidir ser professor?
Carlos Boj. Suposo que va ser un cúmul de vivències al llarg dels anys el que em va portar a prendre aquesta decisió: xerrades amb professors, consells d’amics, experiències docents, falta de sortida en la meva professió actual… Però segurament no és una cosa que vaig decidir, sinó que ho portava dintre. Sempre vaig ser un d’aquells estudiants als quals els agradava explicar les coses als seus companys perquè les entenguessin!
RZ. Quina especialitat fas i què en destacaries?
CB. Encara que en primera opció vaig escollir l’especialitat de dibuix tècnic, em van concedir la de tecnologia, i n’estic molt content perquè és una assignatura molt participativa i dinàmica per a l’alumnat i permet treballar amb altres formes d’ensenyar menys acadèmiques i més pràctiques.
RZ. El coneixement dels adolescents i dels problemes del seu entorn social són, també, objectius específics de la formació que s’ofereix en el màster. La formació en aquest sentit és suficient?
CB. El màster està organitzat en dos grans blocs de matèries, un que és comú a totes les especialitats i l’altre que és propi de cadascuna. En el bloc comú és on intenten ensenyar-nos el coneixement de l’adolescent, els seus problemes, les seves etapes de canvi, les seves característiques físiques i psíquiques. En general, la formació és bona, encara que després, a la pràctica, t’adones que cada individu és un «món».
RZ. Parlem de les pràctiques. Estàs d’acord amb el procés d’assignació del centre de pràctiques?
CB. Per a l’assignació de centres, la universitat et demana prèviament que indiquis tres zones on t’agradaria estar. Amb aquestes preferències, després han de trobar centres «formadors» on situar-te, ja que no tots els centres educatius són aptes ni tenen conveni amb la UPC. És un procés complex, ja que cal tenir en compte diversos factors. Jo, en particular, estic molt content del centre que em van assignar.
RZ. Com valoraries el treball en equip amb el professorat del centre. Ha estat fàcil? Què en destacaries?
CB. La majoria són centres que ja tenen una llarga «tradició» en l’acollida d’alumnes en pràctiques, de manera que ja coneixen les inseguretats que portes o el ritme que marca el màster pel que fa a treballs i entregues. Per això et deixen molta flexibilitat perquè t’organitzis, i t’ajuden a l’hora d’afrontar les pràctiques a l’aula. Per a mi ha estat molt fàcil adaptar-me al centre i m’hi han acollit molt bé.
RZ. Dominar les competències comunicatives, verbals i no verbals, pròpies de la professió i interpretar les diferents necessitats educatives dels alumnes és clau en la professió. Com s’aprèn?
CB. Uf!, això és més complicat. Durant el màster t’exigeixen moltes presentacions orals davant dels teus companys perquè vagis perdent la por, et parlen de les habilitats socials com l’empatia o l’escolta activa perquè siguis capaç de percebre com està el grup que tens davant, i et fan correccions per millorar la teva forma d’estar davant la classe… Però al final és un mateix qui ha de sentir-se segur i intentar millorar aquests aspectes dia rere dia.
RZ. Un mestre neix o es crea?
CB. Bé, jo penso que res és 100 % natural o 100 % artificial. Tots som «alguna cosa» en potència, i depenent del camí que agafem, anem descartant els altres. És cert que un professor ha de tenir qualitats com la paciència, el diàleg, la curiositat… i que, si no són innates, és estrany que les puguis crear per ser un bon professor.
RZ. Com te’n surts amb un grup d’adolescents? Et fan cas?
CB. Cal entendre que estan en una etapa complicada, són moltes hormones que recorren el seu cos i fan molts canvis en poc temps. Per sort, jo no sóc gaire gran i encara recordo el que era ser adolescent, i això m’ajuda a poder connectar millor amb ells. Tot i així, he comprovat que, perquè et facin cas, el millor és conèixer cada alumne pel seu nom; així es reforça el vincle professor-alumne i és més fàcil establir una relació de respecte mutu.
RZ. El màster t’ensenya a planificar i gestionar l’activitat d’una aula i el seu clima relacional. Creus que ho has assolit?
CB. El màster t’ho explica, però fins que no ets en una aula, això és impossible d’assolir. En aquest sentit, l’experiència és un grau, i això, crec jo, em demanarà un parell d’anys de pràctica intensa. Encara que és cert que allò que ens ensenyen ara ens ajuda molt a anar aconseguint aquest objectiu.
RZ. Creus que el professorat jove ho té més fàcil per la proximitat de l’edat o no?
CB. No trobo que sigui tan decisiva la proximitat de l’edat física com la proximitat de l’edat mental. Hi ha joves de 60 anys i vells de 30… Una ment jove, sigui quina sigui l’edat del cos, sempre connectarà millor amb l’alumnat.
RZ. Una anècdota?
CB. Una només? En menys de sis mesos crec que ja en tinc per a un llibre sencer! Els adolescents són frescos i imprevisibles… i cada dia et sorprenen amb la seva forma de veure la vida. Com a exemple, tinc una alumna de 3r d’ESO que ja «sap» el que vol ser de gran: concursant de Gran Hermano! Per sort, sé que m’ho diu de broma!
RZ. Quant temps fa que vas acabar la carrera? Se’t fa estrany avaluar als alumnes? Què és el més difícil?
CB. Vaig acabar l’octubre del 2009, i des de llavors he seguit estudiant idiomes, fent cursets i fins i tot el màster, de manera que això de «ser avaluat» encara ho tinc recent. I sí, sí que se’m fa estrany ser jo ara qui redacta els exàmens o posa les notes… Potser el més difícil és ser objectiu quan ja fa uns quants mesos que estàs amb els teus alumnes, perquè els agafes molt d’afecte.
RZ. Ara que estàs a punt d’acabar el màster, et veus capacitat per exercir la professió?
CB. Penso que tots els que hem fet aquest màster ja ens vèiem capaços d’exercir com a professors, només que ara som més conscients de les nostres capacitats i els nostres defectes, i això és una gran ajuda per millorar.
RZ. Ha canviat el concepte que tenies del mestre?
CB. Sí, i molt. Vaig començar el màster pensant que havia de ser un bon professor i que l’important era ensenyar. I ara penso que també s’ha de ser un bon educador i que el que realment és important és aprendre. Quant a la professió, he pogut veure tota la feina i dedicació que implica.
RZ. Com veus el futur de la professió?
CB. Doncs, ara, el veig complicat. Estem en plena sessió de retallades del Govern central i de la Generalitat, juntament amb la crisi generalitzada que fa que hi hagi molts professionals d’altres branques que hàgim optat per aquesta via, de manera que les oposicions estan saturades de candidats. Però sóc optimista per naturalesa i penso que sempre es treu alguna cosa bona de cada situació. Només és qüestió de paciència i coratge.