L’Ivan era un perla. Només venia a l’Institut a trobar-se amb els amics i a fer el gamberro. Ell mateix ho deia. “Profe, sabes lo que pasa? Pues que soy un pel·la”. Jo l’intentava convèncer que és possible canviar, que cal proposar-s’ho, que……Mentre parlava ell em mirava amb un lleu somriure escèptic. Potser en algun moment ho havia pensat això de canviar, però ni sabia com fer-ho, ni li devia trobar gaire avantatges a deixar de fer el perro, que vol dir no fer res, amb consciència. Els professors havien intentat de tot per motivar-lo. I després van abandonar. Com abans havia abandonat la seva mare. Perquè no podia més. Com el seu pare els havia abandonat molts anys abans.
L’Ivan va marxar de l’Institut, de mala manera, després d’una agressió a un noi més petit que ell. D’això ja fa quatre anys. Ahir el vaig veure entrant al cinema de la mà d’una noia molt jove, visiblement enamorada del seu estil canalla, visiblement embarassada, previsiblement d’un altre Ivan.