«El conflicte és com un gran iceberg que acumula en el fons emocions, valors, sinceritat i espais teus que no has pogut dir»

NeushomeEntrevistem a Neus Ferrer, mestra i pedagoga, especialista en mediació i resolució de conflictes.
Amb un to de veu càlid, el seu discurs pausat i reposat va barrejant explicacions amb records i vivències que transmeten el gran entusiasme amb què viu la seva feina. De fet, mentre parla, és impossible imaginar ningú millor que ella per fer una tasca, la mediació escolar, que requereix unes habilitats comunicatives i una empatia que sembla que li siguin innates.

Mestra de vocació i psicopedagoga, fa tres anys va avançar la seva jubilació per dedicar-se de ple a allò què més li agrada: la mediació escolar. En aquesta entrevista parlem amb Neus Ferrer de la seva trajectòria professional i, sobretot, de la seva experiència en l’àmbit de la mediació. Juntament amb M. Carme Boqué, és la responsable de la implantació als instituts de secundària de tot Catalunya del Programa de Mediació que el Departament d’Ensenyament va endegar fa deu anys, impulsat pel subdirector general de Formació en aquells moments, Pere Led.

Des d’aleshores ha compaginat la docència amb la formació de professors, alumnes, famílies i altres treballadors dels centres… I des de fa set anys, a més, és l’ànima de les trobades anuals dels alumnes mediadors de la ciutat de Barcelona.

Com hi vas arribar, a la mediació escolar?

Com a mestra vaig passar per totes les experiències possibles. Sempre em va tocar treballar en barris marginals, i vaig anar establint vincles amb nens amb necessitats. Això em va fer plantejar la necessitat de formar-me, cosa que vaig fer. El gran pas, però, va ser decidir de passar de primària a secundària. Era en una escola de l’Hospitalet des de feia catorze anys, i em vaig presentar a oposicions a secundària de psicopedagogia. Em va doldre molt deixar l’escola, que m’havia aportat moltíssim i que era on havia après a ser psicopedagoga. En primer lloc, vaig estar al Maresme i després vaig anar a l’Institut Pau Claris, on tenia la meva plaça definitiva. A partir d’aquí, hi va haver un canvi a la meva vida: com a psicopedagoga vaig viure l’experiència de les onades d’immigrants, al final dels anys noranta. Eren nois i noies que tenien un bloqueig emocional molt gran i que no eren capaços d’assimilar tot el que els havia passat. Entraven aquí esperant un món millor que no trobaven. A Ciutat Vella es va començar a treballar en xarxa, i hi va haver un col·lectiu de gent que es va implicar molt amb els immigrants. Des del centre vam intentar fer una bona acollida; com a psicopedagoga, sempre he pensat que era molt important que estiguessin ben situats al centre perquè s’hi sentissin bé i no tinguessin problemes.

Com es va introduir la mediació als instituts?
L’any 1999 es van començar a muntar les UAC (Unitat d’Adaptació Curricular), les actuals aules obertes. El Departament d’Ensenyament ens va encarregar de crear la primera a Barcelona, i la vam muntar amb un equip de professors voluntaris de l’Institut Pau Claris. A partir del treball de Manuel Segura, un professor de les Canàries que tenia un programa de competència social, el Departament d’Ensenyament va estendre la formació en competència social als docents dels centres catalans.
Vaig formar part de l’equip de formadors de Manuel Segura, i recordo sobretot que deia que les habilitats socials són molt fàcils d’ensenyar, però que la part moral lligada al conflicte —allò què està bé i allò què està malament— és molt important treballar-la perquè sinó alguns nois i noies poden esdevenir delinqüents hàbils.
Em va servir molt per entendre aquells alumnes que no creixien moralment: ningú no els havia guiat ni els havia ensenyat uns models. Va ser així com a les tutories i les classes vam començar a fomentar els models positius, els valors…


Com va néixer el Programa de Mediació del Departament d’Ensenyament?

El 2001 el Departament d’Ensenyament em va encarregar crear el Programa de Mediació a Catalunya, juntament amb la M. Carme Boqué, especialista en mediació des de feia molts anys i professora actualment de la universitat, a qui considero la meva mestra.
La gran innovació d’aquell moment va ser que, amb la implantació del programa, vam estendre la formació a tota la comunitat educativa, ja que el conflicte és a tot el centre: pares, mestres, alumnes, conserges… Es tracta d’introduir la cultura de la convivència i del diàleg, i és una aportació individual, però alhora col·lectiva, en la qual es prioritza el diàleg per sobre la violència.
Jo compaginava la formació amb la feina, de manera que si parlava dels alumnes de l’aula oberta coneixia de primera mà els problemes que hi havia… Implicava treballar més, però a mi m’agradava. També vam crear materials educatius de suport al programa.

Com funciona el programa?
La sensibilització del programa es fa en tres sessions: una primera amb l’equip directiu, una segona amb el claustre i, a partir d’aquí, comença la fase de sensibilització de l’alumnat a través dels tutors. I també dels pares i mares. Fan quinze hores de formació en tres blocs: conflicte, comunicació i emocions, i el procés de mediació, que es va treballant paral·lelament. Aleshores desapareixem els formadors i comença la part de pràctiques, amb el servei de mediació ja en funcionament. Un cop s’acaba aquest període, fem nou hores més de consolidació i el pilotatge. Durant el primer any de funcionament, a banda de la formació també es dóna suport al servei amb un pilotatge tècnic i un seminari en xarxa format pels centres educatius que tenen el programa. Fins i tot en alguns casos, aquesta xarxa s’ha estès més enllà del centre, fins a arribar a l’entorn, amb mediadors culturals i de justícia juvenil, en l’àmbit de territori.

Quin és el paper del professorat en el procés?

El professorat hi té un paper fonamental, són voluntaris entusiastes que hi dediquen moltes hores. I és molt important la feina que fa el tutor. Quan acabem la formació, deixem instaurat el servei mediació. I és molt important el manteniment de tot això. S’ha de fer una bona difusió, formar l’alumnat… Hi ha un coordinador de tot el servei, voluntari, amb un munt d’hores de feina. Cada centre gestiona el servei d’una manera diferent; n’hi ha que tenen una bústia perquè la gent s’hi adreci anònimament (la mediació és voluntària i confidencial), i el coordinador busca els mediadors més adients en funció del tipus de conflicte. Moltes vegades els alumnes estan especialitats. Jo tenia un alumne marroquí que era boníssim en la part emocional, i quan ens trobàvem amb un problema en el qual les emocions eren molt determinants el cridàvem a ell…

meitatEs necessiten unes habilitats especials per dedicar-se a la mediació?
Per ser mediador cal tenir empatia, una comunicació fluida, bones relacions interpersonals i ganes d’ajudar els altres. Normalment són nois i noies que tenen una predisposició especial a ajudar. És curiós perquè molt sovint s’apunten a formar-se com a mediadors perquè ells mateixos han tingut conflictes, i tenen molta facilitat per detectar ràpidament on és el conflicte. Ho han passat malament i volen ajudar els altres. S’aprèn molt perquè els acords els prenen els altres; el mediador només posa en comunicació les persones, facilita la trobada, i la gent dóna solucions que tu mai no havies pensat. Hi ha altres maneres de solucionar-ho que tu ni tan sols havies imaginat. Tant el mediat com el mediador aprenen molt. Es treballa molt el pensament alternatiu, la creativitat.

Què aporta la formació al mediador/a?
És una formació integral que donem als alumnes. El programa se centra en el conflicte: què hi ha en un conflicte, des del món de les percepcions, els punts de vista diferents, els sentiments… I també el component emocional, que és molt important de treballar, i totes les tècniques de comunicació (verbal i no verbal). I després s’estudia tot el procés de mediació.

I les famílies, quin paper hi tenen?
A les famílies la formació els va bé perquè els facilita eines per comunicar-se amb els fills. A més, si es presenta algun problema en la família, el servei de mediació també els ajuda… A Nou Barris, per exemple, han format en mediació els avis dels bancs dels parcs, perquè veuen moltes coses i així tenen recursos per parlar amb els nois i noies. També els ajuntaments.

Quines pautes segueix el procés de mediació?

En primer lloc, s’ha de reconèixer que hi ha un conflicte, perquè moltes vegades d’entrada es nega. Des de la formació es faciliten recursos al mediador per treballar-ho. La mediació preveu la convivència a partir del fet que s’ha produït, com cal actuar per crear un model de convivència posterior al conflicte. És molt important perquè moltes vegades es deixen passar les coses pensant que no hi ha solució. I amb la mediació en trobem, de solucions; i a més hi guanyen totes les parts, tothom renuncia a una part, s’exploren interessos i necessitats, però el mediador mai no pot acceptar un acord que perjudiqui una de les parts…

Un cop s’ha reconegut el conflicte, s’estableix un dia o una hora per trobar-se. Sovint és l’hora de l’esbarjo, per falta de temps, tot i que alguns centres ho prioritzen i fan funcionar el servei de mediació el dia i hora que estan reunits. D’altres centres ho fan a les tardes, de manera voluntària, fora de l’horari escolar. Normalment hi ha una trobada prèvia en què se’ls calma i se’ls convoca al dia de la mediació. De vegades vénen dient que ja ho han arreglat, però no és així. Veiem el conflicte com una gran explosió, però és com un gran iceberg al fons del qual hi ha emocions, valors, sinceritat, espais teus que no has pogut dir. Són coses que es queden en el conflicte i que els mediadors, per mitjà de la mediació, volem fer aflorar a través de la comunicació.

grupQuan ha arribat el moment de la mediació, se’ls pregunta si han vingut lliurament i se’ls expliquen les normes de la mediació: la confidencialitat, el respecte a l’hora de parlar —han de parlar per torns— i que han de col·laborar en l’acord. Han de confirmar que estan d’acord amb les normes, a més, per legitimar el procés. A partir d’aquí, van parlant per torns sobre el que ha passat i com se senten. I quan s’ha definit el conflicte, el mediador ho recopila tot i en fa un resum. En aquest resum van apareixent els temes del conflicte: l’amistat, les mentides, la fidelitat, la confiança en l’altre, la lleialtat… Llavors es fa una agenda per tractar els temes que són més importants per a un i per a l’altre per arreglar el conflicte. Es formula quin és el problema de tots dos i es fa una pluja d’idees perquè proposin com resoldrien la situació cadascú i què volen de l’altre. Es llegeixen totes les propostes i s’intercanvien, i es fan petits acords que no se signen aquell dia. I es fa un pla d’acció, si s’han de demanar perdó, com ho faran i com es pot reparar. En tot acord sempre hi ha una part de reconciliació i una altra de reparació. Al cap de quinze dies es comenta com ha anat el pla, i si ha anat bé se signa l’acord. Puc dir que el conflicte que ha anat a mediació no tornarà a sorgir, perquè s’ha treballat tot: necessitats, expectatives, i conjugar tot això és molt difícil.

Qui intervé en la mediació?
Normalment són dos mediadors, que poden ser dos alumnes o un alumne i un professor. Segons la gravetat del conflicte, la mediació la fan els uns o els altres. Els nois i noies ho fan perfectament bé. No confiem en els alumnes i, en canvi, són boníssims. Tenen una capacitat d’empatia entre ells que sovint no tenim els adults respecte als seus problemes. No és aconsellable que hi intervingui ningú més, a part d’algun testimoni, si cal. De vegades el tutor ja ha parlat amb els alumnes, però no és bo que coneguin el tema perquè sovint tendim a generalitzar, i a fer interpretacions que no convenen.

Tots els conflictes es poden resoldre amb la mediació?

Hi ha o hi hauria d’haver una comissió de convivència als centres, que és la que ha de decidir si una incidència pot anar o no a mediació. Per exemple, no pot anar a mediació cap persona que es trobi en un procés psicològic, com una depressió o alguna cosa així, o un cas de bullying. La comunicació ha de ser al mateix nivell, no pot ser que un tingui més poder que l’altre. Tampoc no es pot fer mediació quan hi ha un delicte de sang, i en tot cas ha de ser posterior al càstig. En molts països, abans de jutjar es fa mediació, i de vegades ells mateixos es posen la pena, perquè hi ha un reconeixement de l’altre, del sentiment de l’altra persona. En casos d’absentisme tampoc no es pot fer mediació, s’han de treballar altres coses.

Es pot parlar d’un tipus de conflictes habituals als centres?

I tant! Baralles, rumors, conflictes a tres bandes o amb el professorat… L’aula és com una bomba de rellotgeria, hi ha molts conflictes no resolts que fan que la gent no s’hi senti bé. Hi ha moltes coses personals que, a nosaltres, com a adults, ens semblen nimietats i per a ells són molt importants: que l’amiga de l’ànima no li parli, per exemple, conflictes dins l’aula amb el professorat… Als professors els costa anar a mediació, perquè els sembla que perden autoritat i és tot el contrari. Una companya meva, per exemple, que començava i tenia poca experiència, tenia molts problemes a l’aula i va anar a mediació per un alumne que sempre estava en contra d’ella. Van acabar molt bé, perquè quan el noi va sentir les hores que ella dedicava a preparar-se les classes, la seva vocació de mestra i la il·lusió que hi posava, i la frustració que sentia, no s’ho havia pensat mai de la vida.

Els canvis en el tipus d’alumnat a les aules de les últimes dècades ha provocat canvis en els conflictes?

I tant! Ha introduït els conflictes culturals. Moltes vegades jo no sabia d’on venia el conflicte, perquè per a mi no ho era i en canvi per a ells sí. Conflictes per temes d’autoritat, per exemple, o de relacions noi-noia… Com el cas d’un noi que havia tocat el vel d’una noia marroquina, que per ella no es podia tocar, i el noi, de la República Dominicana, deia que ell només jugava. Són punts de vista diferents, i també racisme, s’ha de dir. O altres conflictes que vénen de fora, com el de les bandes llatines. És molt important la presència de mediadors de diferents països.
Ara on hi ha molts conflictes és en el tema de les xarxes socials, perquè s’hi passen moltes hores.

La mediació fa més falta que abans?
De conflictes sempre n’hi ha hagut. En tot cas ara han canviat. Avui el tema està regulat pel reglament del règim interior. De tot Catalunya potser el 75 % dels centres han implantat el servei de mediació a través del programa del Departament d’Ensenyament.

Això vol dir que els centres que no tenen el servei no el necessiten?
Tenir el servei no va associat a conflicte. Vol dir que tenen altres prioritats o pensen que no tenen conflictes. Pel que he pogut anar veient, tots els centres treballen valors d’una manera o una altra. A molts llocs ja es treballen l’empatia i les relacions interpersonals a través de les tutories, com als centres de primària, o a través de l’assignatura de ciutadania a secundària.

Què t’ha aportat la mediació?
Personalment, una gran satisfacció. Et veus tan petita en el món de l’educació, i pensar que hi has posat una llavor…! I la il·lusió de veure que amb el temps el programa s’ha respectat. És que la mediació enganxa. Et trobes amb professors que al principi són una mica escèptics i al cap dels anys s’hi han abocat, i s’han format.
Amb la mediació t’ajudes a tu mateix, aprens molt dels teus conflictes i dels altres.
I és tot un món. Com que són confidencials, de les mediacions no se’n sap gaire cosa. Les del País Basc, per exemple. Sóc de les poques persones que dec parlar bé del Fòrum de les Cultures del 2004, perquè vaig tenir la sort, gràcies al fet que tenia llicència d’estudis, de poder assistir a les sessions que es van fer amb els mediadors internacionals que havien estat en guerres. Va ser molt interessant, i hi vaig aprendre molt…