Els antics pensaven que el teatre transformava. I avui aquesta idea impregna qualsevol experiència teatral. Quan algú s’asseu a la butaca, espera en secret aixecar-se’n convertit en una persona diferent. No sempre passa, però encara que només sigui per una única vegada, val la pena continuar considerant aquesta idea: el teatre transforma. Les veus en silenci, les llums en foscor; i amb la primera rèplica d’una obra, es converteixen en llum i veu. Em pregunto ara com ens deu haver fet canviar —un grup d’alumnes de l’Institut Príncep de Girona i el seu professor— la convivència durant el curs passat amb la dramaturga Cristina Clemente en el desenvolupament del projecte En Residència.
La primera transformació del teatre a l’institut va ser canviar la inèrcia dels divendres a última hora. A la una de la tarda, mentre els alumnes repetien pels passadissos «Encara una hora…!», nosaltres, els de teatre, clamàvem «Que bé, per fi les nostres dues hores de teatre!». Perquè n’eren dues. La segona, en un institut ja buit, més enllà de l’horari dels altres companys de 2n d’ESO. El teatre, com és costum, va continuar mudant-ho tot de lloc. Primerament a l’aula, que de seguida es va quedar petita; després a la biblioteca, més àmplia i lluminosa. El mobiliari, abandonant la seva acostumada immobilitat, era el que s’adaptava a les necessitats de la classe: les taules volaven, les cadira corrien, les parets s’apropaven o s’allunyaven. Un dia, sis alumnes van aconseguir enfilar-se, tots, damunt d’una cadira sense tocar el terra, exercici que va resultar il•luminador per comprendre la dinàmica del caràcter dels personatges.
Com a professor implicat, vaig poder comprovar que el projecte havia transformat les vies ferroviàries de la programació de les matèries en un globus aerostàtic a la mercè de la rosa dels vents. Cada classe fixava el rumb de la següent. I la continuïtat no venia dictada des de fora, per una llista d’objectius que calia complir, sinó des de dins mateix de l’activitat. El que s’havia de fer després era només el que exigia el que s’havia fet abans. Cada sessió inventava la sessió següent. A tres setmanes vista, era impossible predir què faríem, però si giraves el cap i contemplaves tot el que havíem fet, descobries que tot era sorprenentment coherent.
A la roda de premsa amb la qual el 14 de novembre es va presentar Consell familiar, Cristina Clemente, de l’obra que havíem anat veient créixer durant l’any —de la qual no sols vam conèixer els personatges i propòsits, sinó també alguns secrets de la tècnica, i encara alguns altres de les vacil•lacions i els dubtes de l’artista—, en va dir que l’havia escrita per comprendre algunes coses de la seva pròpia família. Aquest és un dels epicentres de la creació: el primer que una obra dramàtica transforma és el seu mateix autor. I és que la metamorfosi que va desembocar en aquest esplèndid text probablement es va iniciar els divendres a última hora, a la biblioteca de l’Institut Príncep de Girona, on un grup d’alumnes van començar a ser més ells mateixos gràcies al contacte amb el teatre. Perquè el teatre, és cert, ens transforma a nosaltres mateixos. Tal com van predir els antics.
José Ángel Cilleruelo Institut Príncep de GironaEnllaç amb el blog Cristina Clemente EN RESIDÈNCIA a l’Institut Príncep de Girona
Enllaç amb el web de la sala Beckett