El dimarts 11 de maig del 2010 vaig tenir l’oportunitat d’escoltar el professor Daniel Innerarity, en el marc del cicle Debats d’Educació que la Fundació Jaume Bofill i la Universitat Oberta de Catalunya organitzen periòdicament.
Des de la seva perspectiva de filòsof, i amb el suggeridor títol d’Incertesa i creativitat. Educar per a la societat del coneixement, el professor Innerarity va plantejar la seva visió respecte al que hauria d’aconseguir una bona formació.
D’entrada, amb una breu pinzellada, ens va recordar com segons les èpoques el concepte d’estar format, de saber, s’ha anat omplint de significats diferents: des dels conceptes de ser capaç de reproduir els coneixements existents, de ser crític, fins a arribar al que ara se’ns planteja, la necessitat de ser creatiu.
A la nostra societat, dita del coneixement, el concepte de saber acumulatiu, basat en l’aplicació del saber ja existent i de l’experiència dels altres, deixa de tenir sentit enfront de la necessitat de poder ser capaços de crear coneixement, com a resultat del mateix aprenentatge. Ha de ser més valorat saber generar expectatives de coneixement que aplicar prescripcions i normes.
El saber més rellevant se centra en els processos actius d’aprenentatge i no en els resultats o sabers d’unes persones determinades. L’important és que tota la societat, la col·lectivitat, sigui intel·ligent, i el gran enemic, la ignorància. En aquesta situació, doncs, el dilema que es planteja és decidir quantes ignoràncies ens podem permetre com a societat.
Amb la generalització del coneixement i la proliferació de centres de coneixement expert es pot dir que «tota la societat és una universitat» i que aquesta ja no té el monopoli del saber.
El nostre saber està cada cop més mediatitzat pels mitjans de comunicació i les noves tecnologies. L’enemic passa a ser la densitat i excés d’informació que se’n deriven.
La nostra societat és cada vegada més intel·ligent, estem envoltats de màquines i experts. Sabem més, però estem rodejats de coses que no sabem; és una societat plena de «caixes negres» que hem de donar per certes encara que no les entenguem. Així, la nostra civilització va configurant una societat per «ser usada» i ens anem convertint en «usuaris submisos».
El problema ja no és la ignorància sinó la confusió; estem «informats» però no «orientats».
I els reptes són saber gestionar els marges del desconeixement, saber identificar quin és el problema que tenim i saber decidir en situació d’incertesa.
En aquest context fan falta tècniques que ens permetin tirar endavant, saber-nos manegar amb un saber que sempre serà incomplet, saber on és el saber i on no és, saber què és prescindible i saber oblidar adequadament, saber què no pot ser ignorat, saber reduir la complexitat i gestionar la informació, saber dissenyar informació, ser reflexius i creatius. Aquests són els grans reptes de la formació i l’educació.
Cal saber prescindir d’informació racionalment, científicament. Va referir-se al concepte de ciència que afegeix creativitat, fruit de l’aprenentatge que innova ―«les persones creatives es dediquen a plantejar problemes, no a les solucions»―, contraposant-lo al concepte de ciència que reprodueix els coneixements establerts, que fa competent amb fórmules i «no crea conflictes».
El professor Innerarity ens va convidar a desenvolupar-nos en contextos on no es domina tot, en entorns inestables i en canvi constant, a estar preparats per a un aprenentatge que desestabilitza perquè ens fa entrar en conflicte amb el que sabíem, que neix de la decepció sumada a la reacció i provoca reflexions i canvis profunds.
Fent un elogi de la inexactitud ―«l’exactitud matemàtica no és el mateix que l’exactitud social»― va cloure la seva intervenció abordant els principis i valors que sostenen el seu raonament: cal saber ser creatius per no reduir l’ètica al compliment de normes i codis de conducta. La vida està feta d’excepcions i, quan s’apliquen regles, sovint s’és cruel. S’ha de saber viure més en l’excepció que en la «normalitat», normalitat que sovint porta a adormir-se i a l’ensopiment… I sobretot, per posar-ho al servei de la comprensió i la comunicació, per saber mantenir desacords crítics, conèixer i conviure amb els que pensen i són diferents.
Mariona Escobar