No gaire lluny de casa hi ha una placeta amb dos bancs, una font, uns quants arbrets i la inevitable invasió de coloms. Quan vaig a comprar acostumo a creuar per la placeta. Sempre hi ha activitat, inclús després de fer-se fosc. Dos o tres cops darrerament, «fent ús de l’espai públic organitzat» —o sigui, entre nosaltres, palplantats a la placeta—, he vist uns usuaris poc habituals en el paisatge quotidià de gent gran i mares i pares amb infants que juguen. Es tracta de tres nens. Deuen tenir deu o onze anys, i m’imagino que han acabat de fer alguna activitat extraescolar a l’escola més propera a la placeta, una vella escola pública de la qual es diu —vox populi— que funciona força bé.
Mireu aquests noiets amb mi. Han deixat les enormes motxilles a terra i formen un grupet, al costat d’un arbre, que em crida l’atenció perquè parlen. Parlen entre ells. No criden, no riuen ni es donen cops, no es persegueixen espantant els coloms, les iaies i les mares dels petits. Senzillament, parlen.
El segon cop que els vaig veure xerrant m’hi vaig atansar fent el dissimulat per intentar esbrinar què deien. Sort que duia la cartera i va semblar que realment intentava buscar-hi alguna cosa, traient i posant carpetes i papers. En aquella breu estona vaig sentir un tros de la seva conversa. La cosa anava de jocs electrònics de simulació, i dos d’ells enumeraven els avantatges d’un joc, que no recordo com es deia, respecte a un altre de nom indesxifrable per a mi. El tercer noi em va semblar que opinava el contrari. Cap menyspreu entre ells, cap gest de prepotència.
En definitiva, nois parlant de jocs. Nois conversant, explicant arguments, escoltant el que els altres deien, pensant quin raonament pot convèncer els companys, acceptant opinions contràries al propi parer. Aquells nois, que probablement en arribar a casa havien de fer alguns exercicis de mates per demà, al meu entendre ja tenien fets els deures més importants del curs. Ja poden jugar amb la consola.