És diumenge al vespre. Miro l’agenda per recordar les feines del PEE que he de fer durant la setmana: reunió amb les AMPA de les escoles públiques, reunió amb la comissió del projecte pilot de famílies, reunió per a organitzar els tallers de llengua oral per a l’alumnat nouvingut que encara té poca competència en llengua catalana, reunió per a començar a organitzar l’acte de cloenda de les corals que es farà el mes d’abril al Liceu, reunió per a emplenar els documents que s’han de lliurar al Departament… Quantes reunions! Això no té aturador. No hi ha suficients dies a l’any, ni el dia té prou hores.
Moltes vegades tinc la sensació de no arribar a tot arreu. I és ben cert, una sola persona no ho pot fer tot, però si hi ha un equip de persones ben coordinades i treballant de valent es pot arribar a molts llocs. Aquesta ha estat la meva primera satisfacció del PEE: el treball en equip. Tothom ha sabut quin era el seu lloc, quina era la seva funció, la seva responsabilitat, però no hi hagut jerarquies ni estatus que ens diferenciessin quan ens hem hagut de posar a treballar. Des de la diversitat d’estils i maneres de fer hem estat capaços d’establir complicitats per tirar endavant la tasca compartint amb coresponsabilitat les diferents feines.
Curs 2004-05. Recordo molt bé el primer dia que es va presentar el PEE als centres educatius. Tots els ensenyants estaven molt expectants davant d’una nova actuació institucional. Es mostraven una mica reticents, no volien ni un “experiment”, ni una “actuació mediàtica”, ni que el contingut es decidís des d’un despatx.
Els primers mesos van ser una reunió permanent: on volem arribar? com hi arribarem? Eren dues qüestions que estaven sempre presents. A poc a poc i amb bona lletra, vàrem anar concretant i consensuant els objectius, es va dissenyar l’estructura organitzativa –que es volia molt participativa i poc jerarquitzada– i es va decidir que les actuacions havien d’arribar a un gran nombre d’infants i joves. Havíem posat els fonaments on s’alçaria l’edifici. Tenia clar que s’havia fet ja un primer pas, però encara quedava molta feina per fer. En aquell moment no era conscient de la quantitat ni del tipus de feina que es generaria.
Volem que…
Tot l’alumnat assoleixi les competències bàsiques en finalitzar l’ESO, per tal de poder continuar estudis superiors o accedir amb bones condicions al món laboral. “Quin senyor repte!”, dèiem amb veu alta. “Cap infant i cap jove no es pot sentir marginat ni exclòs de la societat. Aquest és el millor camí per a garantir en el futur una bona cohesió social al barri i, per extensió, al país. L’educació és un element fonamental per al canvi social, ja que contribueix directament a la igualtat d’oportunitats. Calen ciutadans formats perquè pensin i no només observin.”
Concretàvem:
L’alumnat ha de millorar la seva competència lingüística en català per poder aprendre més i millor, ha de fer créixer les seves expectatives de futur, ha de descobrir altres realitats més enllà del propi barri.
Cal compensar desigualtats socioeconòmiques i culturals.
Les famílies s’han d’implicar molt més en els àmbits educatius, especialment a l’escola.
Cal incentivar la coordinació entre etapes educatives, centres educatius i entitats del barri.
“És necessari que l’alumnat millori la seva competència en llengua catalana.”
Consensuem que cal dissenyar un projecte que potenciï l’aprenentatge i l’ús de la llengua i, a més a més, si facilita la interacció entre alumnes de diferents cultures i de diferents centres, millor, i si crea espais de trobada i convivència entre alumnes, famílies, entitats i professorat molt millor; i si a més impacta en una gran quantitat d’alumnes millor encara, i si aprenen la llengua mentre s’ho passen bé, encara molt millor.
Es dissenya el projecte “Música i convivència“. S’organitzen els tallers de teatre musical i les corals a tots els centres. L’alumnat usa la llengua per a cantar les cançons, aprèn a ballar per interpretar la coreografia i, finalment, actua al Teatre Condal, a la plaça del MACBA, a la plaça de la Catedral, al Liceu… Èxit col·lectiu. Això és treball en xarxa: escoles, entitats, districte, AMPA, SE, tots cooperant en un mateix projecte.
“És important que l’alumnat descobreixi altres realitats més enllà del propi barri.”
Decidim que cal augmentar el nombre d’alumnes que van a les sortides o a les colònies. Aquest projecte facilitarà assimilar coneixement mitjançant l’observació, permetrà descobrir que la llengua catalana és una llengua viva, que alumnes i professorat interactuïn en altres contextos diferents a l’escola, que les famílies entenguin que es pot aprendre amb altres mitjans diferents al llibre, que les sortides i les colònies formen part del projecte educatiu del centres.
Es dissenya el projecte “Coneguem altres entorns”. Primer pas: dedicar un tant per cent del pressupost a donar facilitats a les famílies que tenen dificultats econòmiques. Preparar trobades amb els pares per convence’ls que és molt important que els seus fills i filles vagin de colònies, explicant molt bé el concepte de coeducació que caracteritza el nostre sistema educatiu i com aprenen mitjançant l’observació del territori.
Quina satisfacció, 2.500 infants i joves han pogut anar de colònies!
“És important incentivar la participació de les famílies en els centres educatius.”
Dissenyem un projecte global d’intervenció en els centres per anar reforçant el vincle escola–família.
I així fins a dotze projectes que m’han donat la possibilitat de descobrir camps poc coneguts per mi. Dotze projectes que m’han donat moltes satisfaccions personals i professionals, que s’han fet realitat compartint, consensuant, decidint… fent del diàleg i la confrontació d’idees un bon aprenentatge. Aquest és el veritable treball en xarxa que s’ha desenvolupat en el nostre pla educatiu d’entorn. Tot un estil de treball que t’enriqueix per la seva complexitat. He de reconèixer que el temps dedicat a fer reunions ha tingut sentit i que la interacció és bàsica, quan és vol un projecte compartit per tothom. He pogut comprovar que tot procés coparticipatiu necessita temps per a consolidar-se, que la implicació en un projecte com aquest va més enllà de la feina assignada.
Cogestió i implicació de tothom en l’objectiu comú, deixant de banda els interessos individuals, són dos requisits per a poder construir una actuació sòlida i eficaç. Aquest també ha estat, per mi, un altre dels aspectes positius del projecte: no treballar per l’èxit personal, sinó per l’èxit col·lectiu. És una bona experiència, sobretot perquè el treball va encaminat a una part de la societat, els infants i els joves, que encara no han construït el seu futur.
Ara, “uns quants dies“ després de l’inici, dono per ben utilitzat tot el temps que he hagut de dedicar al PEE, tant pels resultats que es van obtenint, com per la satisfacció personal que n’he tret.
He conegut i he pogut treballar amb molt bons professional (professorat, monitors, agents social, músics, regidora, tècnics del districte, inspectora d’educació…), de qui he après i continuaré aprenent. He entrat en el moll d’una de tantes realitats socials d’un barri de Barcelona, el Raval, amb la seva complexitat i riquesa. He viscut a la pell què vol dir fer escola des de la diversitat de l’aula…
I per a la meva vida, més enllà de la professió, em queda el temps compartit amb persones amb qui, sense adonar-te’n, traspasses la barrera de la feina per entrar en el món màgic de l’amistat.
Demà és dilluns. Reunió amb totes les AMPA dels centres públics. Cal preparar la documentació, concretar l’ordre del dia. La preparació de les reunions també vol temps.
Tònia Burguesa i Meya
Assessora LIC