La meva relació amb l’escola sempre ha estat externa, hi he intervingut des de fora en l’àmbit de la natura i el medi ambient i bàsicament generant materials o proposant activitats. A més, ja des d’abans de jubilar-me, m’havia orientat professionalment cap a altres bandes i havia abandonat gairebé del tot el contacte amb el món escolar. O sigui que la meva experiència és llunyana i escadussera, però responc a la invitació de dir alguna cosa en aquest altaveu amb molt de gust i encara més humilitat.
Sempre m’he mirat l’escola amb admiració i amb temença. L’admiració i l’estima, tenyides tal volta d’un pessic d’ingenuïtat, provenen de la mirada de qui no penetrant en les seves interioritats la valora com una realitat magnífica on preval l’esforç, l’interès i la generositat dels mestres i una bona resposta de la majoria d’alumnes. Potser també pel fet que en els meus contactes esporàdics, he anat a raure i a relacionar-me amb una part del col·lectiu d’ensenyants molt ben predisposada, amb ganes d’innovar i d’anar més enllà dels mínims establerts. Me n’he trobat molts i a més he tingut la satisfacció de veure com un gruix important de gent d’aquesta mena en qualsevol centre tenen una notable capacitat d’empènyer el col·lectiu i de marcar el caràcter de l’escola. Són doncs els avantatges de la mirada distesa, ja sabem que quan ens aproximem molt a qualsevol realitat li veiem les rugositats, les imperfeccions del contorn i la pols que no acaba de marxar mai, però a mi em sembla que, excloent busca-raons i rondinaires sistemàtics, hi ha una part molt nombrosa de la societat que, com jo mateix, percep sobretot el cantó positiu de la tasca educativa que es fa al nostre país.
Dic que també me l’he mirat amb temença primer perquè el qui s’ho mira a certa distància sempre tem no encertar el diagnòstic, no entendre ben bé què s’hi cou allà dins, deixar-se dur per sensacions i no per l’anàlisi, trobar-ho tot massa bé o tot massa malament. I el temor augmenta quan –com he fet– prepares materials d’aquests dits “pedagògics” i no saps del cert si les teves fórmules són un ajut o un destorb, si coincideixes o no en necessitats i preocupacions, si les propostes que fas són de fàcil encaix amb la feina diària, si tenen tota la qualitat que han de tenir, etc. I una de les temences és que si tu et dediques a intentar convèncer de la importància del educació ambiental, sempre penses que després en vindran d’altres que voldran fer el mateix en d’altres àmbits fins a atabalar el cap dels ensenyants que prou feina tenen. Per això he mirat de respectar tant els mestres que acollien amb entusiasme les propostes ambientals com els qui les deixaven de banda perquè consideraven prioritaris altres centres d’interès. L’últim dubte que et queda és de si jo o els que ens hem dedicat a aquestes coses ho hem fet bé, la por de si hem acabat inculcant quatre tòpics poc treballats que després només serveixen per generar actituds simplistes i plantejaments demagògics o, ben al contrari, el que hem fet ha servit per inculcar estimació i respecte per la natura i pel medi, perquè d’això es tractava, oi?
I estirant aquest fil faré referència a un dels materials pedagògics que vam preparar amb tota la il·lusió ja fa un grapat d’anys. Era un vídeo que incloïa algunes poesies catalanes sobre la natura amb imatges suggerents i il·lustratives. El vídeo l’encapçalava una poesia de Guerau de Liost titulada “Font de sant Marçal” i que comença així:
Deu te guard vianant. Que t’imposi el Montseny
una mica d’amor i una mica de seny.
Jo hauria volgut justament que la meva aportació a l’escola hagués estat aportar una mica d’amor i una mica de seny, confio haver-ho fet esporàdicament, tinc la temença de no haver-ho fet prou, i admiro tants i tantes mestres que ho fan cada dia del món amb perseverant tenacitat.
Manel Cervera
Llicenciat en filologia catalana
Educador ambiental