El paper dels docents és clau per estimular la curiositat per la ciència des de ben petits. A Catalunya cada vegada són més les entitats i investigadors que impulsen iniciatives adreçades al professorat i estudiants de primària i secundària.
El foment de les vocacions científiques es pot comparar amb plantar una llavor per, en un futur, collir els fruits que han crescut a l’arbre. És una inversió a llarg termini i amb una clara i positiva repercussió en la societat. Tal i com escriu l’investigador Roderic Guigó en un article del llibre Ciència i Universitat a Catalunya: projecció de futur (Universitat de Barcelona, 2012), el desenvolupament científic és vital no només per la vessant econòmica, sinó perquè “aquelles societats en les quals la ciència té un paper més important, són també aquelles en què hom ha assolit un grau més alt de benestar, cultura democràtica i desenvolupament social”.
Així, com es poden afavorir les vocacions científiques? Hi ha diversos factors que influeixen en les possibilitats de desenvolupar la curiositat per la ciència des de ben petits: la visita a un museu, un llibre, familiars dins l’àmbit…
L’estudi Does the public communication of science influence scientific vocation? (The Public Understanding of Science, 2010) constata que l’element clau en el desenvolupament d’una vocació científica és la figura del professor. Les eines educatives dels docents per transmetre la ciència són, doncs, d’especial importància. Segons el científic i emprenedor David de Lorenzo, també en el llibre Ciència i Universitat a Catalunya, “existeix una curiositat científica innata en l’ésser humà, però aquesta curiositat pot ser educada i fomentada sobre la base del coneixement científic que els nens i els adolescents absorbeixen de l’ambient que els envolta”.
La manera com s’ensenya la ciència a les aules té una repercussió directa en les futures vocacions. El model educatiu ha canviat en els últims anys i les classes ja no s’entenen com un espai unidireccional, sinó que ara les aules són més dinàmiques, obertes i avesades a la pràctica. Un bon exemple d’aquesta nova perspectiva el donen les professores d’educació infantil i primària Núria López i Pilar Melcón al seu article Quan suquem una galeta a la llet. En aquest estudi sobre aprenentatge significatiu, López i Melcón transformen un acte quotidià en el nucli del descobriment: sucar una galeta dins la llet els serveix per estimular el pensament crític dels estudiants i introduir el mètode científic.
Un altre enfoc disruptiu és el definit per l’educador Sir Ken Robinson, qui va elaborar el revolucionari Informe Robinson quan estava al capdavant del comitè consultiu nacional britànic sobre educació creativa i cultura. L’informe, formalment anomenat All Our Futures: Creativity, Culture and Education, revela la importància de la creativitat en el futur de l’educació. Robinson opina que un bon ensenyament ha de fomentar tres pilars —diversitat, curiositat i creativitat— i que l’educació s’ha d’entendre com un sistema orgànic i no pas mecànic.
La ciència, cada vegada més valorada per la societat
Però tan important és actuar com avaluar. Amb aquest propòsit la Fundació Espanyola per a la Ciència i la Tecnologia (FECYT) elabora cada dos anys una enquesta sobre la percepció social de la ciència. Els resultats publicats l’any 2012 mostren que l’interès general pels temes científics i tecnològics ha augmentat un 19% des de 2010; entre els joves d’entre 15 i 24 anys, però, aquest increment és encara més destacat, un 40%.
A més, l’estudi de la FECYT també destaca que gairebé un 90% de la ciutadania associa la ciència i la tecnologia amb una millora de la qualitat de vida i del desenvolupament econòmic.
El major interès per la ciència, i especialment per les ciències de la vida i de la salut, està estretament lligat a l’increment de l’oferta de carreres universitàries d’aquests àmbits i al creixent nombre d’estudiants matriculats. Amb l’entrada a l’Espai Europeu d’Educació Superior (EEES), el curs 2009-2010, les universitats van augmentar la seva oferta de graus i màsters. Avui, 11 de les 12 universitats que hi ha a Catalunya imparteixen estudis relacionats amb les ciències de la vida.
A les titulacions més esteses de biologia, biotecnologia i bioquímica, cal afegir-hi els nous graus en microbiologia (UAB), enginyeria biomèdica (UB, UPC, UPF), genètica (UAB), nanociència i nanotecnologia (UAB), ciències biomèdiques (UAB, UB, UdL) i enginyeria en sistemes biològics (UPC). A més a més, cal tenir en compte els 90 màsters específics del sector. El curs 2011-2012, un total de 9.595 estudiants van escollir una titulació en ciències de la vida, 17.377 van fer-ho en ciències de la salut i 3.163 van cursar un màster de l’àmbit. El total d’alumnes representa un 12,3% del total de matriculats a les universitats catalanes. Durant aquell curs acadèmic es van llegir 495 tesis en ciències i 462 tesis en ciències de la salut, el que suposa gairebé un miler de nous doctors.
Llegeix l’article sencer al portal Biocat
Enllaç: Recursos sobre les ciències de la vida per a la comunitat educativa a Catalunya