En començar l’any 1934, Antoni Benaiges, mestre, va ser destinat a l’escola pública d’un poblet de Burgos anomenat Bañuelos de Bureba que, a tot estirar, devia tenir uns dos-cents habitants.
Imagineu unes desenes de cases envoltades d’una plana de camps de blat, i un sol que cau a l’estiu com una brasa als clatells dels veïns que treballen al camp i, a l’hivern, tanta neu que els ocells s’aixopluguen durant setmanes a sota les teulades. Segurament la primera mirada de l’Antoni, quan va arribar a Bañuelos en el cotxe de línia, li va fer recordar la remor de les onades a la platja on anava a banyar-se amb la família, prop de Cambrils, on arriba al mar la riera de Riudecanyes. Havia nascut, 31 anys abans, a Mont-roig del Camp (Tarragona), fill de família pagesa que tenia també una botiga al poble, situada al carrer Major.
El camp no era la vocació de l’Antoni. Per això va estudiar magisteri. Ell era un mestre innovador. Gairebé segur que havia assistit a les conferències que va fer Célestin Freinet, l’any 1933, a l’Escola d’Estiu de l’Escola Normal de la Generalitat de Catalunya i que devia quedar enlluernat per les tècniques Freinet. Quan va arribar a Bañuelos, el primer que va fer va ser encarregar una impremta (sembla que la va pagar de la seva butxaca). Gràcies a la impremta els nens i nenes que assistien a l’escola (no més d’uns trenta) van editar la revista Gestos, i altres publicacions, amb redaccions fetes per ells mateixos que retrataven la vida quotidiana en una escola rural. D’aquesta manera es van convertir en cronistes de la vida d’un poble del qual mai no s’havia explicat res. Antoni Benaiges va explicar detalladament el procés de treball en un article publicat en una revista professional el juny del 1935, en acabar el curs i també en el seu diari personal: «Hoy hemos tirado la primera página del periódico. Estupendo. Hasta que se ha terminado no hemos salido de la escuela. Era ya de noche. Ningún niño ha querido marcharse antes…».
Respecte i llibertat. Aquest és l’ideari bàsic que es desprèn de les notes que escrivia Antoni Benaiges. Era, sens dubte, un idealista carregat de somnis i il•lusions que, segons sembla, no va ser ben entès ni ben acceptat per tothom a Bañuelos de Bureba. La seva manera d’ensenyar generava divisió d’opinions i controvèrsia entre els veïns. A més de barallar-se amb els que volien que els fills treballessin al camp en comptes d’anar a l’escola, havia de convèncer els que —i eren majoria— desconfiaven dels seus mètodes. La pressió que devia suportar era notable. Malgrat tot, en aquell petit poble oblidat l’Antoni tenia una feina que l’apassionava.
El gener del 1936 van editar una publicació especial dedicada al mar. Es deia El mar. Visión de unos niños que no lo han visto nunca. Els alumnes hi explicaven com s’imaginaven el mar. Podem suposar que l’Antoni es devia emocionar llegint el que deien els nens i, per això, els va prometre que els portaria a conèixer el mar. Va escriure a la seva família i els va explicar el seu propòsit. A Mont-roig ningú no es va estranyar i van preparar la casa perquè l’estiu del 1936 l’Antoni pogués anar al mar amb els seus alumnes, amb uns nens que mai no l’havien vist.
El que va passar —tot i que no se’n coneixen completament els detalls— és fàcil d’imaginar. Hi ha testimonis que diuen que el 19 de juliol Antoni Benaiges era a la Casa del Pueblo de Briviesca, la capital de la comarca de la Bureba, a uns deu quilòmetres de Bañuelos. Allà va ser detingut i va estar tancat amb altres companys durant uns dies. Tortures i vexacions per humiliar-lo públicament i perquè servís d’escarment. Després el van dur a La Pedraja, a ell i a molta altra gent. Van ser afusellats i els van llençar tots junts en un forat que després van colgar de terra. La promesa d’Antoni Benaiges als seus alumnes no es va poder complir.
El 2010 es va iniciar l’excavació de la fossa comuna a La Pedraja. Els treballs van durar més de dos anys i, finalment, es van trobar les restes de més d’un centenar d’afusellats. La brutalitat amb què havien matat el mestre va fer que els veïns de Bañuelos pensessin que podia ser molt perillós guardar qualsevol objecte relacionat amb Antoni Benaiges. Tothom que tenia algun quadern dels editats a l’escola se’n va desfer. Afortunadament, es conserva una capsa amb tretze quaderns publicats pels alumnes de l’escola. Un d’ells es titula «El Retratista». És la crònica del que va passar el dia que un fotògraf va anar a l’escola. A la portada, en lloc d’un gravat —com era habitual—, hi apareix una fotografia: disset nens i un mestre; els nens que no havien vist el mar i el mestre que els va prometre que els hi portaria.
La cuidada publicació que explica aquesta història, aquí molt breument descrita, inclou també el relat de Francesc Escribano sobre la vida i l’obra d’Antoni Benaiges, que es completa amb una introducció històrica per contextualitzar els fets, i amb el testimoni, a peu de fossa, de l’antropòleg Francisco Ferrándiz. El text s’il•lustra amb unes extraordinàries (i colpidores) fotografies de Sergi Bernal.
Antoni Benaiges, el mestre que va prometre el mar
Text: Francesc Escribano, Francisco Ferrándiz, Queralt Solé
Fotografies: Sergi Bernal
Edició: Art Blume S.L., Associació Mirmanda i Ventall Edicions
Amb la col•laboració del Ministeri de la Presidència del Govern d’Espanya Primera edició en llengua catalana, 2012