El Centre d’Adults la Pau ens descobreix anècdotes d’una classe d’acollida a l’immigrant amb una riquesa cultural i humana impressionant.
Aquest és el sisè curs que al Centre d’Adults La Pau portem a terme un programa experimental d’acollida i preparació per a la integració de nouvinguts (PEAI).
A partir del seguiment que hem pogut fer durant aquests anys d’un bon nombre dels alumnes, des de l’escola podem dir que ha estat i està sent un èxit d’integració al sistema educatiu i a la nostra societat, que són els objectius fonamentals del curs.
S’ha aconseguit que, després de cada curs (la durada del qual és un curs acadèmic), aproximadament un 80 % de l’alumnat, tots nouvinguts i de llengua no romànica, s’insereixin al sistema educatiu català: uns quants han fet o estant fent el batxillerat, d’altres fan cicles formatius de grau mitjà, alguns estudien cicles formatius de grau superior i la resta segueixen algun programa de qualificació professional inicial (PQPI). Fins i tot, hi ha una noia xinesa que estudia primer curs d’arquitectura a la Universitat de Barcelona.
Evidentment, alguns tenen més facilitat que altres, però el que veiem molt clar és que la il·lusió que tenen de viure a Barcelona i d’integrar-se en la nostra societat els fa esforçar-se d’allò més per aprendre.
Un altre dels objectius d’aquest programa és afavorir la cohesió social, i ells entenen que parlar el català és una forma de facilitar la seva integració en la nostra societat. Els nois i noies del PEAI són de països molt diferents i normalment entre ells parlen català, ja que és la llengua vehicular del nostre curs.
Com a alumnes estrangers, no tenen cap altre nucli de relació més que les seves pròpies famílies i els companys del centre d’acollida on viuen, per tant és tasca de la tutoria fomentar les relacions personals entre els alumnes del grup. Podríem posar com a exemple un grup d’amics i amigues que surten sempre junts des de fa tres anys: la Rhista del Nepal, l’Amnol del Pakistan, la Biwei i el Xu Pan de la Xina i en Christian de les Filipines. Fan moltes activitats junts i parlen sempre català entre ells.
Sovint molts catalans quan veiem una persona que sembla estrangera li parlem en castellà. Per què? Quan sortim amb ells al carrer, hem d’explicar a la majoria de persones que s’apropen que ells entenen i parlen català.
Fem caminades per diferents barris de la ciutat per conèixer-ne els racons i la història, visitem museus per veure diferents exposicions i fem alguna sortida a Collserola per gaudir de la natura. D’aquesta manera, els nois i noies coneixen i estimen Barcelona, la seva ciutat actual.
Per tal d’afavorir la cohesió social, els oferim de fer diferents activitats, perquè puguin desenvolupar les seves aficions i compartir-les amb joves de la seva edat: cursos de dibuix i altres activitats en centres cívics, assistència a centres excursionistes els caps de setmana, futbol i bàsquet en equips del seu barri, etc. Una altra actuació ha estat incentivar el voluntariat, i ja hi ha dues noies que fan de voluntàries a la Creu Roja.
Des de la tutoria intentem, sempre que podem, que l’alumnat s’integri en el sistema educatiu en centres on no hi hagi gaire concentració d’immigrants del seu país d’origen, ja que això no afavoreix l’aprenentatge de les llengües pròpies del nostre país.
L’aprenentatge del català el fem a partir dels fets que succeeixen en la vida quotidiana i el fonamentem en l’educació en valors.
Cal parlar (ni que sigui malament al principi) tant se val de què, però parlar i parlar sense parar. Els primers dies comentem les petites rutines diàries de casa o de l’escola, i a mesura que passa el temps, continuem plantejant aspectes de discussió que ens afecten a tots i a totes, com ara la vida que tenien al seu país, l’enyorança dels amics que han deixat allà, les seves famílies, els seus costums, les notícies del diari i la televisió. Hi ha temes centrals, com la igualtat, la tolerància i la solidaritat.
Podríem explicar anècdotes molt curioses, com la vegada, ara fa un any, que em vaig trobar dos alumnes: l’Omar i l’Ammedh, tots dos del Pakistan. Feia tres cursos que havien estat alumnes de l’escola i ara vivien a Anglaterra, cadascun en un lloc diferent. L’Omar, que després del PEAI La Pau havia fet un curs de graduat en educació secundària (GES) al Centre d’Adults Pere Calders, parlava perfectament català, i l’Ammedh, déu n’hi do. Quina il·lusió em va fer trobar-los i parlar tots en català, recordant els dies passats a l’escola!
La majoria d’alumnes entenen perfectament que aquí parlem dues llengües perquè als seus països això també és habitual: els pakistanesos, el panjabi i l’urdú; els xinesos, el dialecte de la seva localitat i el xinès mandarí; els filipins, l’anglès i el propi de la seva àrea lingüística; els indis, l’indi i l’anglès; els nepalís…
És molt enriquidor per a tota la classe la barreja de cultures, llengües i religions. Se sorprenen mútuament quan parlem de les diferents creences que coincideixen a classe i, fins i tot, els alumnes que són totalment laics. També quan parlem de la família i descobrim que els avis dels alumnes del Pakistan són o eren indis. El menjar també és un motiu de polèmica: «Això mengeu? Ecs!!». I els altres els diuen: «I vosaltres?? Apa, que dolent!». Es crea un debat en què diem que tot és bo, que forma part de la cultura de cadascú i que cal respectar-ho. El més important és el que portem al cor: cal ser bones persones, això és el més important.
Aquesta classe del PEAI té una riquesa cultural i humana impressionant, i és al mateix temps instructiva per a tothom.
Us podria explicar-vos tantes coses que no acabaria mai…!
Només puc dir que estic agraïda de poder compartir amb ells quatre hores i mitja al dia, ja que al mateix temps que ells aprenen, jo aprenc també de les seves històries, vides i costums, com també del gran cor que descobreixes que tenen un cop els coneixes de prop.
Mariona Saenz
Tutora del PEAI
Juny del 2014