Manuel Fernández 
En començar l’any 1934, Antoni Benaiges, mestre, va ser destinat a l’escola pública d’un poblet de Burgos anomenat Bañuelos de Bureba que, a tot estirar, devia tenir uns dos-cents habitants.
L’Ivan era un perla. Només venia a l’Institut a trobar-se amb els amics i a fer el gamberro. Ell mateix ho deia. “Profe, sabes lo que pasa? Pues que soy un pel·la”.
El nen dels veïns, que ja és un noiet de 14 anys, estava força inquiet un temps enrere. Ni una paraula quan entrava a l’ascensor, corredisses pel vestíbul i algun crit a la seva germana.
A qui correspongui. Jo, Manuel Fernández, aprofitant l’inici de curs, amb el degut respecte i consideració…
El tren als matins és el meu observatori predilecte. És un dels llocs on exercito la meva tendència natural a mirar i no fer res. De les mirades del tren surt, de vegades, algun text dels que apareixen en aquesta secció del bloc.
Un jugador fa pressió a la sortida del central de l’altre equip, de manera que ha de passar la pilota cap al lateral dret.
Mireu-la. Sí, sí, és aquella nena moreneta, amb els cabells curts, de la segona fila, al costat de la paret.
No gaire lluny de casa hi ha una placeta amb dos bancs, una font, uns quants arbrets i la inevitable invasió de coloms.
Cap de setmana llarg amb mal temps. Ens quedem a casa i aprofito per revisar papers i revistes antigues i fer espai en les prestatgeries plenes a vessar. Retallo alguna cosa que no vull llençar i la guardo en les carpetes blaves. De tant en tant, he de revisar les carpetes blaves (plenes a vessar)