En els darrers anys els informatius televisius han evolucionat i cerquen més l’entreteniment que la mateixa informació. D’aquesta manera, actualment, aquests espais són, en molts casos, molt més propers als magazins que als veritables noticiaris. Atès que la major part de la informació que rep la majoria de la gent és a través de la televisió, aquest procés de pèrdua de qualitat dels telenotícies repercuteix negativament en la percepció de la realitat per part del públic receptor.
Estem realment ben informats?
Quins factors condicionen la informació televisiva?
Com podem educar-nos i educar per poder interpretar tan bé com sigui possible la realitat que ens arriba a través de la televisió?
Pensem que aquestes són qüestions interessants i sobre les quals val la pena reflexionar.
La cursa per les audiències
Per contextualitzar el tema cal entendre l’evolució dels informatius en el context del procés de transformació de la televisió en general a causa de l’obsessiva cursa per les audiències. Un informatiu tindrà més audiència quan més distret i espectacular sigui.
Un factor determinant per a analitzar els continguts dels informatius és la disponibilitat d’imatges. Així, una notícia intranscendent de la qual es disposen bones imatges rep sovint un tractament més rellevant del que objectivament li correspondria. Aquest fet és prou important per a interpretar possibles falses percepcions col·lectives de la realitat. També cal tenir present la quantitat de notícies de què es disposen per cobrir el temps –acotat– d’un informatiu. En un dia d’escassa disponibilitat de notícies, per exemple, les informacions menors cobren una importància desproporcionada i creen una falsa percepció generalitzada de la seva transcendència real. Curiosament, aquesta mateixa informació podria no aparèixer en un context d’alta densitat de notícies.
Una proposta de treball a les aules
Un cop interpretats aquests i altres aspectes genèrics, un bon mètode de treball per a aprofundir en la possible capacitat “desinformativa” d’alguns informatius és l’anàlisi comparatiu de diferents telenotícies.
Per exemple, l’anàlisi d’un informatiu del canal televisiu France 2 ens ofereix els resultats següents: durada 37 minuts; nombre d’informacions 26, de les quals tan sols 3 cal considerar-les com a veritables notícies. El temps que sumen aquestes tres informacions susceptibles d’esdevenir notícia és de 3 minuts. La primera apareix en el minut 19 del programa, la segona en el 24 i la tercera en el 28. La primera i gran conclusió de la interpretació d’aquestes dades, a part de la banalització general de l’informatiu, és la desestructuració i pèrdua de la necessària jerarquització a l’hora de donar les notícies, elements imprescindibles per a assimilar-les correctament.
El desordre (la barreja de notícies irrellevants i transcendents, amb la corresponent pèrdua evident de la jerarquia de les darreres) és un component que ens fa qüestionar la qualitat d’un espai informatiu. Per una altra banda, cal preguntar-nos si aquest tractament de les notícies no significa una classe de censura clara. Una censura que estaria dirigida a oferir unes visions interessades de la realitat. Cal tenir present que avui dia el primer poder en aquest món globalitzat és el financer i els mitjans de comunicació hi estan sotmesos.
Aquest exercici, realitzat col·lectivament, permet, a més, reflexionar sobre quins criteris cal aplicar per destriar quines són les informacions susceptibles de ser catalogades com a veritables notícies i quines no ho són. Comparar informatius a partir d’aquests criteris ens permetrà copsar quins informen millor.
Notícies que no ho són
En tot cas, però, aquestes anàlisis comparatives d’espais informatius de diferents cadenes, malgrat que ens permetin considerar que uns són més fiables que d’altres, sempre oferiran exemples –i aquí poques cadenes oferiran excepcions– de les servituds (en la disposició de les imatges, el tractament sensacionalista, la mitificació del directe…) a què es veu sotmesa la televisió en general. És el cas, per citar-ne un de recent, del tractament que va fer TV3 d’una suposada lleona (després va resultar ser un gos) que anava lliure pels voltants de la Sénia. Aquest tractament –temps de la “notícia”, utilització de mitjans, reiteració en informatius successius…– és il·lustratiu de la tendència al sensacionalisme del qual poques cadenes s’escapen.
Un altre bon exemple és la qüestionable importància que es dóna al directe: en aquesta ocasió ens referim al telediari del vespre de TV1 del passat 16 d’octubre. En plena emissió, la presentadora interromp la programació prevista per connectar en directe amb Denver, Estats Units (infinitat de televisions de tot el món ho van fer), per seguir en directe el vol d’un globus experimental d’heli que s’havia enlairat, suposadament, amb un nen a dins. La retransmissió fraccionada va durar uns quants minuts i es va oferir en mig d’altres informacions que van quedar en un segon ordre i que es van d’haver de retallar per manca de temps. Finalment, el globus anava buit i tot plegat era un muntatge.
Exemples, doncs, que ens donen l’oportunitat de discutir i reflexionar sobre la qualitat de la informació que ens arriba a través de la televisió. Un bon exercici per a les aules, necessari per a obtenir criteris de lectura i interpretació d’uns informatius que sovint, més que informar, “desinformen”; un bon exercici emmarcat en un dret imprescindible com és disposar d’una bona informació.
Joan Simó
Coordinador del Blog i tècnic de comunicació del CEB