Les vacances han arribat a la seva fi. llarg d’unes setmanes, hem comprovat que els pares i les mares, i els avis, eren responsables d’unes criatures vint-i-quatre hores al dia, sense cap institució que els contingués unes hores. Ara s’acosta l’escola i, mentre anhelem que arribi, reapareixen debats sobre calendaris i horaris, i de nou sembla que tot té a veure amb allò que han de fer les escoles i els professionals de l’educació, amb els serveis que han de prestar.

Potser no seria sobrer aturar-se a situar el debat i les necessitats de tots plegats. Primerament, aclarir què ens passa a les persones adultes: treballem massa hores; hem canviat els estils de vida i les preocupacions familiars són secundàries; els grups familiars són molt diversos, canviants i fràgils; les raons per posar infants a les nostres vides no són gaire clares i després no acabem de saber com educar-los; la precarietat i la pobresa obliguen a dobles salaris i llargues jornades, etc. I, també, els efectes de tot plegat sobre els infants. Les famílies prolonguen el temps d’acolliment (o recollida) dels nens i reclamen institucions que els custodiïn el màxim de temps possible. Ells i elles es veuen sotmesos a una custòdia encadenada en la qual es van juxtaposant activitats i institucions al llarg del dia.

Assistim a una mutació total dels temps i els espais de la infància. Resulta estrany parlar de temps lliure, de temps extraescolar, de temps d’oci. L’espai pot ser escolar, però s’hi fa alguna cosa no escolar; i viceversa, en espais lúdics es fa reforç escolar. L’entorn pot ser el familiar, però la situació és de solitud. El migdia té a veure amb l’alimentació, però pot ser un temps d’orfandat escolar. Allò que es defineix com a temps infantils són en realitat temps adults. Horaris i calendaris de la infància són apèndixs d’horaris i calendaris adults. Els horaris adults es resolen recorrent als horaris infantils.

Així, les associacions de pares i mares se senten atrapades per la pressió familiar per organitzar activitats extraescolars. Hi ha una pressió per afegir «guarderia» i aprenentatges a l’horari escolar. Sovint l’elecció de centre té a veure amb l’existència d’aquestes ofertes. La gran demanda adulta és l’ampliació dels temps de custòdia, i aquesta ampliació recau en primer lloc sobre la institució escolar, i després sobre les administracions locals. A més, les activitats extraescolars es converteixen en un nou negoci privat fora de tot control en clau d’infància. Més enllà de l’escola hi ha molt per emplenar. El resultat és la hiperocupació de la infància.

I com a principal impacte, el joc, necessitat bàsica de la infància, desapareix com a objectiu i com a demanda.
Com que aquesta complexitat té moltes variables, les solucions no són ni fàcils ni úniques. Cal, però, aclarir i defensar, si més no, la perspectiva. No es tracta de conciliar temps adults, sinó d’emmotllar en primer lloc les nostres necessitats a les dels infants. Un exemple clàssic: els sindicats no han de reclamar llars d’infants als llocs de treball, sinó formes de treball que permetin als treballadors fer de pares i mares. Les llicències laborals per fer de pares i mares no són polítiques de família, sinó polítiques d’infància, propostes per dignificar la paternitat i fer possible que els infants tinguin temps de vinculació i estima. I n’hi ha més.

Les respostes que es donen no es poden acabar convertint ni en més escola ni en assistencialisme educatiu construint temps de custòdia. La gran necessitat dels nens i les nenes és tenir temps propis que responguin a una proposta de desenvolupament coherent en la qual se’ls permeti ser nens i nenes, en la qual el joc sigui un aspecte central i puguin compartir, explorar i aventurar-se. I això ha de passar amb pares i mares i sense la seva presència. De manera planificada i de manera lliure, a la ludoteca, al pati de l’escola i al parc. Sempre en companyia d’altres infants i no en la soledat de les pantalles a casa. Calendaris i horaris? Sí, els que els infants necessiten.

Jaume Funes
Psicòleg, educador i periodista

Publicat el divendres, 16 setembre, 2011 at 12:34 sota la secció Altaveu. Pots seguir tots els comentaris a través de: RSS 2.0 feed. Deixa un comentari, o trackback desde el teu lloc web.