Visions i cants de Joan Maragall

Per a Joan Maragall la poesia va ser un mitjà d’aproximació a l’ideal, en una combinació de tradició i modernitat, desplegant una independència crítica pròpia com a poeta i intel·lectual.

D’adolescent, quan la seva família va intentar d’adaptar-lo a la indústria de teixits familiar, la vocació de Maragall es va rebel·lar amb la seguretat dels artistes conscients: «L’amor a la poesia es manifestà en una espècie de ràbia per a omplir de munió de versos, amb fecunditat verament asombrosa i en tots els ratos que podia robar al treball», va escriure el poeta, per a qui la poesia va romandre des del començament com una lluita: d’art, de «visió», d’ètica, de cultura.

joan maragall
Joan Maragall

El 1900 va publicar el llibre de poemes Visions i cants, en ple Modernisme, el segon poemari que el consolidava com a poeta. Aquests són els títols de la seva obra poètica: Poesies (1895), Visions i cants (1900), Les disperses (1904), Enllà (1906), Seqüències (1911), i l’obra teatral Nausica de 1910. També va ser traductor de Goethe, Wagner, Novalis i Nietzsche, autors que van influir en la seva poesia romàntica d’empelt neoclàssic, en el vitalisme i en la concepció cristiana de la vida. Eugeni d’Ors també va assenyalar la influència de Spinoza en el panteisme de la poesia de Joan Maragall.

El poemari de Visions i cants està estructurat en tres parts: les «Visions», l’«Intermezzo» i els «Cants». El poeta compartia el concepte de visió en el sentit de revelació, de mirada de l’intel·lecte i l’ànima, en un sentit proper al que tenia en els romàntics alemanys. Els poemes de la secció de les «Visions» són sobre personatges de llegendes populars amb què el poeta volia indagar l’ànima catalana i la seva evolució. Són poemes sobre les llegendes d’aquests quatre personatges: la llegenda del mal caçador, la de l’eremita Joan Garí, la del comte Arnau i un poema sobre la llegenda de la conquesta de Mallorca de Jaume I. Amb el teló de temes recurrents en la seva obra com són l’amor i la natura, segons Joan Fuster, Maragall enfoca aquests personatges llegendaris més des del seu vitalisme que des de la mitologia col·lectiva. Els personatges esdevenen símbols de vides a cara o creu, al llindar dels límits, que al final, però, troben una redempció alliberadora, que és un acte de perdó i caritat. La seva defensa de l’artista com un inconformista social i rebel el va dur a actualitzar el mite del comte Arnau com una figura transgressora que ha profanat la llei d’amor que per a Maragall era Déu i, per tant, l’essència de la vida. El pecat i el defecte són objectes d’anàlisi poètica en aquests poemes, com era comú en els modernistes. L’excepció a tots els personatges que cerquen la redempció és la figura del rei Jaume I, enamorat de Mallorca en conquerir-la. Segons J. LL. Marfany, Maragall articula a les «Visions» idees modernistes de pragmatisme, arrelament i resistència cultural.

La segona secció de poemes du per títol «Intermezzo», amb poemes escrits després del seu primer llibre de 1895 sobre fets de la seva vida que desvetllen al poeta la contemplació poètica que li era pròpia, des de la distància i la maduració del viscut. Es tracta de poemes sobre motius com festivitats religioses, una cançó de sant Ramon cantada per una noia russa, lloances de dones, encisos pels fenòmens de la natura, o el plany per la mort d’un cunyat seu en la poesia «En la mort d’un jove», en què es descriu des d’una actitud de contemplació embellidora l’agonia del jove heroi.

En els «Cants» destaquen cants vitalistes, de rebuig al decadentisme que li havia interessat en els primers anys, i una mostra de la seva poesia política. Al poema «La sardana», es descriu la dansa ufanosa pel seu valor simbòlic d’agermanament. «El cant de la senyera» és un cant de joia també de valor simbòlic. L’albada, el delit del vol, de la tempesta que banyarà la terra i la fecundarà, són motius del «Cant dels joves», un poema sobre la il·lusió, com també del «Cant de maig, cant d’alegria», sobre l’entrada de la primavera amb ressons místics i guerrers: «Tornem’s soldats lluents i ben armats, / o tornem’s serafins d’ales de plata[…]/ Correm alegrement a tots costats, / correm que el maig esclata». Finalment, a «Cant de novembre» el poeta expressa el missatge que no s’ha de plànyer el passat ni la mort si el que ha estat ha sigut en plenitud: «Alcem els cors cantant la vida entera / amb els brots i amb les fulles que se’n van; / gosem el dia sens mirar endarrere, / sense pensar amb els dies que vindran».

En aquesta darrera secció dels «Cants» s’hi inclou el poema «Els tres cants de guerra» amb l’«Oda a Espanya», de temàtica nacional en clau regeneracionista, en què es fa palesa la posició de dubte del poeta entre l’intervencionisme en afers polítics espanyols o l’allunyament d’Espanya, arran de la guerra colonial perduda de 1898 i de la mentalitat imperialista i caciquista de l’època. Maragall associa Catalunya amb vida i confia en l’amor del futur que haurà de redimir les lluites polítiques i socials.

Com remarca Joan Fuster, la fe del poeta Maragall va ser la de la vida viscuda plenament, del cristianisme realitzat que l’empenyia a un discurs de fraternitat compartida. En una poesia que rebutja el pessimisme i la desolació, i que enalteix l’amor joiós i una visió panteista del seu món.

Marta Prunés-Bosch
Professora de llengua i literatura