Llegir Josep Pla és redescobrir una escriptura virtuosa, en què construcció lingüística i literària, i una visió aprofundida d’un petit país, que representa l’universal i més comú, drecen en la nostra imaginació un relat de ficció que ens du a reconèixer la nostra societat. Pla n’és l’observador loquaç, el retratista que des de la sagacitat en garbella les seves paradoxes.
El 1953 Pla va publicar Nocturn de primavera, un dels seus relats de ficció que junt amb El carrer estret (1951) i L’herència (1972) es consideren les novel·les de l’escriptor. Totes tres descriuen les relacions humanes que s’entrellacen en la quotidianitat de petites poblacions de mercat. I per dir-nos el seu món, Pla s’expressa des del model de la reflexió il·lustrada fins al realisme d’arrel balzaciana amb la perfecció estilística de Flaubert.
A Nocturn de primavera, un metge, figura txekhoviana, assisteix a la festa del banquer don Tomàs Poch amb motiu del prometatge de la seva filla, un personatge que acull a casa seva tots els puntals de la vida de Vilaplana, la població de mercat on té lloc l’acció. Una munió inacabable de personatges assisteixen a la festa, tots són descrits i explicats en el seu context vital: entre d’altres, el suplent de jutge Manuel Prats; el registrador de la propietat Pere Masdevall, que passa tota la festa assegut jugant al tresillo perquè ningú no li descobreixi la taca que s’ha fet als pantalons; el tinent d’alcalde Pagès; el camiser del poble, que dóna crèdit a tot el que li diuen i s’inscriu a totes les associacions locals, la dona del qual per empipar el seu marit li posa pell de taronja a la sabata; el director de la farinera Carbonell, que és l’usurer del poble i que du al fet que el notari Corcoll s’exclami: «Que bé que menteix aquest home, deu ser molt important»; el periodista Gratacòs, sotmès a totes les directrius dels homes de poder i casat amb Anna Maria Pi, un personatge que Pla eximeix de la paròdia per la seva individualitat diferencialista i oberta que l’apropa a l’escriptor: és la noia amb el somni etern d’anar a viure a Barcelona.
El metge, el Dr. Torrent, alter ego del narrador planià, compara la festa amb un niu de rèptils, i troba en la natura, en la fresca de la nit i un cel ple d’estrelles, el contrapunt alliberador d’una atmosfera que a mesura que avança la nit l’aclapara. L’argument es teixeix al compàs de les relacions entre els personatges, i entorn de la discussió que els ocupa: si el penó del Corpus a la processó l’ha de dur un representant de l’estament oficial o un home del poble com és l’electricista Pujolet, tal com proposa el banquer Poch, fet que simbolitzaria el progrés social. També vertebra el desenvolupament de l’acció la intriga que Ramonet, el porter de la banca de don Poch, ordeix contra el mateix banquer i família. Intriga que preocupa el metge Torrent, que vigila la influència malaltissa del servent sobre tots aquells amb qui parla en contra de la família amfitriona, una família apreciada pel metge per la seva prudència i cultura de l’esforç. I l’acció s’allargassa en l’espera dels promesos a la festa, que no arriben fins al final, quan la festa es clou amb un estirabot còmic perquè el germà del banquer, Jesús Poch, l’ovella negra de la família, filòleg inadaptat i conegut a la localitat com un home atrabiliari i amb bogeries, irromp al mig de la festa mal vestit i en la deixadesa, fet que provoca la por irracional de la dona de l’electricista Pujolet, els esgarips de la qual fan que en qüestió d’un minut i mig tots els hostes fugin d’aquella casa horroritzats pel filòleg estrambòtic que té tan mala anomenada i que els espaordeix.
Amb aquesta novel·la, Pla ens mostra amb un humor sa i agut un món real, entre la roïnesa, la il·lusió, l’encert i la bellesa. Pla parodia, quan la paròdia és un humor aclaridor, que tendeix a l’abstracció i que humanitza. I ens adonem de la profunda diferència i llibertat de Josep Pla, plena de comprensió, i alhora de la seva aferrissada pertinença a una cultura i a una llengua.
Marta Prunés-Bosch
professora de llengua i literatura