Gairebé tothom té el record d’una persona —i si es té sort, de més d’una— que va il·luminar la seva infància i, sense la qual, tenim la impressió que no seríem qui hem arribat a ser. No parlo de les persones més previsibles, de la mare i el pare, és clar, ni dels avis, àvies, oncles i altres parents, que sovint entren també en la categoria dels nostres éssers inoblidables. Em refereixo als mestres. O, per ser més exactes, a les mestres, perquè sovint aquest record tan especial va lligat a una dona o a unes dones que, sense fer gaire soroll, amb naturalitat, intel·ligència i una mirada que ho descobria i ho abastava tot, van acompanyar el nostre descobriment del món i ens van mostrar el camí tan complex i difícil que condueix cap a fer-nos grans.
Podríem parlar tan llargament de les mestres! De les dificultats que hi va haver, al segle xix, per acceptar, primer, que hi hagués dones que exercissin el magisteri; més tard, que poguessin estudiar i tenir altres dones com a professores. Més tard, encara, que fossin acceptades com a directores d’escola. I sempre amb un rerefons repressiu que suposava que una mestra havia de renunciar al matrimoni, a la sexualitat, a la bellesa, per convertir-se en una mena de monja laica sense altra tasca que les seves alumnes, a les quals, de tota manera, havia de transmetre, sobretot, l’aprenentatge de la costura i del resar.
Però tot allò és lluny; si en voleu saber més, en trobareu la història en alguns llibres magnífics, com per exemple Ser mestra a la Catalunya del segle xix, de l’Esther Cortada. Les coses han canviat molt, si bé cal dir que, per sota els canvis més evidents, hi corre encara alguna veta antiga, que fa que no vegem exactament igual una mestra que un mestre, que d’ella tendim a esperar-ne alguna cosa més que l’aprenentatge de l’escriptura o de les sumes. I és que potser no ho són ben bé, d’iguals, els mestres i les mestres a l’hora de fer la seva feina, fins i tot ara, quan formalment ja no fem cap diferència i totes i tots estudien a les mateixes escoles i universitats.
Què n’esperem encara avui, de les mestres? Molt més que l’ensenyament: l’educació. Molt més que l’educació: la maièutica. És a dir, que sàpiguen descobrir i estirar en cada criatura aquell fil vermell, aquella deu única, que li permetrà de créixer i desplegar-se en harmonia amb el món que va descobrint. Molt més que una mentora: algú que ens ensenya a viure, i a conviure amb un jo encara desconegut, que sap llimar-ne les dificultats i engrandir-ne les troballes. «La segona mare», en diuen a l’Argentina de les mestres. A mi no em va agradar: no és pas el mateix paper, i les mestres han hagut de lluitar molt per veure reconeguda la seva professionalitat, per sortir de l’estereotip nyeu-nyeu de «m’agraden els nens, són tan bufons».
Però ara que la professionalitat està reconeguda i afirmada, potser és l’hora de reivindicar aquesta capacitat de la mestra: que com a professional pot transmetre el rigor del coneixement científic, i alhora, com a dona, pot transmetre les actituds més profundament humanes, la carícia davant d’un disgust, l’empenta davant d’una dificultat, l’autoestima davant de la por, l’empatia davant d’un fracàs, l’entusiasme davant d’un descobriment o un èxit. L’exemple de com ser persona, en definitiva, que és el més important de tot. Ja n’hi ha prou de seguir afirmant que vivim per competir i ser competitius, és a dir, per produir i consumir més i seguir engreixant les butxaques dels qui només pensen a especular i acaben destruint tot element ètic! Com si l’ètica fos només una nosa per impedir-nos l’enriquiment, i no la base sobre la qual podem construir una vida plena i feliç.
D’acord, em direu, però, per què les mestres? Que potser no hi ha mestres homes que també transmeten aquestes coses? Certament que n’hi ha, i alguns ho fan d’una manera excel·lent. Però són pocs. Aquestes actituds han estat, habitualment, considerades poc masculines, i pocs homes són prou agosarats per adoptar-les. I també hi ha mestres dones que no en són capaces, és clar, perquè no es tracta d’actituds que provinguin del fet de tenir ovaris, sinó d’una llarga educació que ha especialitzat les dones en un tipus d’atenció als altres, de manteniment de la integritat i el projecte de les altres persones per damunt de la seva pròpia. De manera que, sovint, una mestra veu amb una ullada que aquell dia a aquella nena n’hi passa una de grossa, o que aquell nen està atabalat i pot fer qualsevol disbarat, i sap com acostar-s’hi per calmar-lo, per ajudar-lo, per consolar-lo. Perquè la mestra, com a dona, ha afinat la sensibilitat per «sentir» les persones i, com a homes, molt pocs mestres participen d’aquesta capacitat.
En una societat que va tan de pressa, i on els valors masculins han esdevingut més importants que mai, fins i tot per regir la vida de les dones, és fonamental que ens adonem de la importància d’allò que han fet sempre les mestres, que sapiguem destacar-ho, conservar-ho, donar-hi relleu. I és important que les mestres reconeguin la riquesa de tot allò que saben i senten, provinent del seu saber de dones, i que no dubtin que ara és un recurs més valuós, per a les noves generacions, que una transmissió d’informació o de sabers instrumentals que poden trobar per tot arreu. Com és també important i urgent que els mestres homes puguin desenvolupar aquesta faceta en el seu mestratge, i que aprenguin a educar des de la tendresa i l’empatia, que els donarà més bons resultats que l’autoritarisme.
Perquè les mestres podien aprendre a llegir, matemàtiques i ciència, malgrat el que pensés el segle xix; i els mestres poden aprendre humanitat, identificació i proximitat emocional, malgrat el que hagi pensat el segle xx. I tot plegat serà una gran millora per a l’educació del segle xxi, que prou que ho necessita.
Marina Subirats